1611

Ja fa dos anys que tenim al nostre abast la Revista d'història de la traducció, una publicació electrònica de caire anual a la que dóna nom el grup de recerca T-1611 (Departament de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona). És per això que cal agrair la feina ben feta d'un equip editorial format per Marietta Gargatagli, Juan Gabriel López Guix, Joan i Judit Fontcuberta, Jacqueline Minnet, Agata Orzeszek, Joan Parra, Josep Freixa i, per suposat, les aportacions dels seus col·laboradors.

La traducción europea pide auxilio

Umberto Eco ya dijo que la auténtica lengua de Europa es la traducción. La ironía del famoso escritor italiano no deja de tener su fondo de verdad en una Unión Europea (UE) donde conviven 23 idiomas oficiales hablados en los 27 países miembros, todo ello sin incluir la existencia de más de medio centenar de lenguas regionales sin Estado.

Al hilo de la sentencia de Eco, un centenar de profesionales de la traducción y de la edición, así como responsables culturales de toda la UE se reunieron el lunes [20 de abril] en Bruselas en una conferencia para pedir medidas de apoyo al sector como forma de asegurar la diversidad cultural y el plurilingüismo.

Los participantes de la cita se comprometieron a mejorar las condiciones de los traductores literarios, a respaldar a los editores que favorezcan las versiones a otros idiomas, a desarrollar iniciativas como la de una red de librerías europeas -al estilo del programa de cine Media-, y a crear un observatorio europeo del sector que podría fijar su sede en Toledo, una ciudad con una larga tradición a través de su Escuela de Traductores.

Entre los principales desafíos se halla la necesidad de escapar a la absoluta hegemonía del inglés y la urgencia de favorecer más las traducciones entre las lenguas no mayoritarias. El impulso de las traducciones literarias, como garantía de defensa de los idiomas minoritarios, apareció como eje de varias intervenciones. El propio presidente de la Comisión Europea, el portugués José Manuel Durão Barroso, reconoció: "No albergamos resentimientos contra el inglés, pero en la era de la globalización debemos mostrar más interés por lo que otros escriben o hacen."

De hecho, alrededor de la mitad de traducciones en la UE procede del inglés como lengua de origen, y el 80% de las versiones de cualquier idioma se vierte a este idioma, al francés o al alemán, según estudios recientes difundidos en Bruselas como documento de trabajo de la conferencia. El español alcanza un 2,6% de las traducciones como lengua de destino, según datos del año 2006.

La británica Ros Schwartz llegó a decir que los traductores cobran unos sueldos muy inferiores a los salarios de los metalúrgicos y algunas intervenciones se centraron en las penosas condiciones laborales e intelectuales en las que realizan su tarea: una de ellas se refiere a la autoría del traductor. "En bastantes ocasiones -señalaron algunos-, ni siquiera aparecen nuestros nombres en las solapas o en las primeras páginas de los libros". No obstante, la cita de Bruselas, auspiciada por Barroso y que tendrá continuidad en próximas conferencias, estaba dedicada más a cuestiones culturales que sindicales o profesionales, unos aspectos en los que la UE carece de competencias.

Al abundar en ese aspecto, Heinrich Schmidt-Henkel, representante de una asociación de traductores germano-hablantes, fue muy elocuente cuando afirmó: "No contamos apenas con ayudas para los traductores literarios y, por otra parte, los esfuerzos públicos deberían destinarse más a ampliar la enseñanza de idiomas en los niveles de secundaria de toda Europa que en abrir facultades de traducción."

Concierto en el huevo.

© El Bosco (1416-1516)

"¿Pueden formarse los traductores literarios?", se preguntó Schmidt-Henkel, para responder que su preparación plantea idénticos problemas a los que tienen los escritores. "Los traductores somos los segundos autores de una obra", manifestó en una opinión suscrita por casi todos los asistentes. En lo educativo, la rectora de la Universidad para Extranjeros de Perugia (Italia), Stefania Giannini, lamentó que "se haya perdido el ejercicio de la traducción como práctica de aprendizaje" y abogó asimismo por un incremento de las horas dedicadas a la enseñanza de idiomas en los distintos ciclos educativos.

Junto al fomento escolar de los idiomas, surgieron otras iniciativas que pedían a las autoridades europeas mayor agilidad a la hora de la concesión de becas o subvenciones. Javier Santillán, editor de Gadir, uno de los pocos españoles invitados a la conferencia de Bruselas, reclamó más respaldo económico y menos burocracia a la hora de incentivar las traducciones literarias. "En ocasiones -dijo- he desistido de pedir ayudas por la complejidad del proceso. Por otro lado, está muy bien el apoyo a los traductores, pero si no aumentamos la demanda de versiones a otros idiomas por parte de las editoriales, no vamos a ningún sitio."

Entre las posibilidades que se barajaron en este apartado figuró la propuesta de varios editores de subvencionar la traducción de obras clásicas de la literatura europea a todos los idiomas oficiales de la UE.

Uno de los ponentes de esta cita sobre la traducción literaria, el escritor iraquí Younis Tawfik, aludió a la posibilidad de que la Escuela de Traductores de Toledo, una institución de origen medieval, acogiera en el futuro un Observatorio europeo sobre el tema orientado a hacer un seguimiento del sector. Afincado en Italia, este autor iraquí defendió el papel de puente que las traducciones pueden jugar entre las distintas culturas. Aunque la mención a Toledo fue sólo una iniciativa en boca de algunos asistentes, funcionarios de la comisaría de Multilingüismo de la UE, que dirige el rumano Leonard Orban, mostraron su simpatía por esa propuesta que podría concretarse durante la presidencia española de la UE en 2010. En esa línea, la nueva ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, ha anunciado su propósito de impulsar las ayudas a la creación literaria y a las traducciones.

Tanto Orban como otros responsables culturales se encargaron de recordar que Europa es la región donde más se traduce y desde hace más tiempo. "La diversidad lingüística de Europa ha de contemplarse como una riqueza y no como un inconveniente", repitieron varios participantes. "La propia UE -explicó Durão Barroso en la apertura de la conferencia-, es una de las más importantes empleadoras del sector con un millar de intérpretes y unos 2.400 traductores para 23 idiomas."

VILLENA, Miguel Ángel. El País, 23/04/2009 (edición digital).

Darreres adquisicions

• MESTRES, Josep M.; Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité. Manual d'estil. La redacció i l'edició de textos. Barcelona: Eumo, Universitat de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, Escola de Mestres Rosa Sensat, 1995 (3.ª ed. actualitzada i ampliada, 2007). Conté CD-ROM.
  

Ressenya de Ramon Solsona (Llengua i Ús: Revista tècnica de política lingüística, n.º 41, 2008).

• PUJOL, Josep M. i Joan Solà. Ortotipografia: Manual de l'editor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna, 1995. (3.ª ed. revisada, 2000.)

Ressenya d'Anna Domingo (Llengua i Ús, n.º 2, primer quadrimestre de 1995).

• MARTÍNEZ DE SOUSA, José. Diccionario de usos y dudas del español actual (DUDEA). Asturias: Ediciones Trea, 2008. (4.ª ed. corretgida i augmentada del Diccionario de usos y dudas del español actual. Barcelona: Vox, Bibliograf, 1996.)
  

Anna Murià, traductora (in)visible

Des que l'agost de 1941 Anna Murià (Barcelona, 1904-Barcelona, 2002) va instal·lar-se a Mèxic, amb el seu company Agustí Bartra, la traducció va esdevenir la seva principal ocupació remunerada. Va reescriure de l'anglès i del francès al castellà tota mena de textos: tractats de medicina, enciclopèdies, biografies, assaigs diversos, novel·les policíaques o pornogràfiques... Sovint va treballar a mitges amb Bartra, sense deixar constància, però, de la seva aportació. En tornar a Catalunya, el gener de 1970, de seguida va reemprendre la feina, que va compaginar amb l'autotraducció d'algunes obres i l'aprenentatge del grec modern. La correspondència familiar ens forneix de moltes altres dades d'aquesta activitat semioculta.

És prou sabut que la història de la traducció, com a disciplina, té encara una vida curta i recent. Amb prou feines hi ha hagut ocasió d'acarar-se als grans noms, individualment, els quals sovint han destacat en algun altre camp de les lletres o de la cultura. En el nostre àmbit, és el cas de Maragall, Carner o Riba, les traduccions dels quals han generat una nodrida bibliografia. Però, i les de Nin, Villangómez o Folch i Camarassa, considerats, cadascun en el seu context, traductors preparats i destres? I les de M. Teresa Vernet, M. Aurèlia Capmany o M. Antònia Oliver, torsimanys prolífiques i perspicaces? Si la producció d'aquests noms il·lustres ha estat poc atesa, què podem esperar de la dels seus professionals que han fet de l'ofici de traduir un ofici de debó, el seu veritable modus vivendi? Fins quan no sorgirà algun tipus d'estudi sobre les versions de Joan Fontcuberta o de Roser Berdagué?

El cas que presentem, el d'Anna Murià, palesa una múltiple condició de marginació: pel fet de ser dona, de traduir més aviat poc per gust, de fer-ho a una llengua imposada i, a més a més, de no signar sempre la feina.

[...] En una entrevista apareguda al diari Excelsior el 16 de gener de 1958, dins la secció "Mujeres que trabajan", Murià era presentada en el titular simplement com a "Traductora", i gairebé totes les preguntes es centraven en aquesta tasca. Segons que confessava, rere els interessos pecuniaris, se sentia empesa per una vocació autèntica: "El trabajo de traducción lo hago con amor, no únicamente como medio de ganar dinero. Mi mesa de trabajo no es una pequeña fábrica, sino un taller de artesanía." I precisava més endavant, respecte de la manera de procedir: "No puedo trabajar como a destajo, con el afán de llenar muchas páginas al día. Tengo que trabajar a conciencia, con un gran respeto por el texto original y por la dignidad del idioma. No me importa dedicar una hora a una sola página. No me importa buscar en todos los diccionarios a mi alcance, acudir incluso a bibliotecas públicas, para resolver la versión de una palabra." De manera que concloïa que traduir "es un placer, incluso cuando hay que traducir textos mediocres o vulgares", perquè "el trabajo siempre ofrece, por lo menos, la oportunidad de aprender [...]: palabras, giros del idioma, hechos, referencias, datos... la traducción es una escuela continua". Fet i fet, una concepció de la tasca impecablemente fonamentada, més que més tenint en compte l'època i les circumstàncies.

Noia llegint una carta davant una finestra, 1658.
© Johannes Vermeer (1632-1675)

En retornar a Catalunya, el gener de 1970, la situació (viscuda a Mèxic) no va canviar pas gaire, contra els seus projectes inicials. Els primers mesos, d'emocions i efervescències intensíssimes, Bartra i Murià es van fer la il·lusió que, finalment, podrien desempallegar-se de la càrrega de traduir, tal com l'agost ella escrivia a la filla i al seu marit: "Por ahora nos resistimos a hacer de traductores profesionales, de lo que quedamos hasta las narices con veinticinco años de hacerlo; se lo reservamos a ustedes, si lo necesitan." La resistència, però, no va poder allargar-se gaire. Aquell mateix any va començar a treballar per a l'editorial barcelonina Verón preparant informes de lectura de llibres en anglès i traduint-ne d'aquesta llengua, al ritme vertiginós de sempre...

A part d'aquestes traduccions contractades, retribuïdes, més o menys engatjades, Anna Murià va autotraduir-se al castellà algunes obres que va donar a conèixer un cop conclòs el llarg exili. [...] A propòsit de la traducció del seu nom, va mantenir una fugaç picabaralla amb l'editor de La Galera, Andreu Dòria, com evidencia aquest fragment de carta del 14 d'octubre de 1974:

"Quant a la traducció del meu nom, no estic gens d'acord i suposo que vós deveu compartir l'opinió general que els noms literaris no han de traduir-se; a un català no se li acudiria pas d'escriure Pius Baroja ni Tomàs Mann. Per principi, nosaltres sempre hem mantingut el nostre nom en català. L'Agustí no ha posat mai Agustín a les publicacions en castellà, i jo sempre he signat Anna les traduccions i tot el que he publicat també en castellà. Naturalment que en el cas de les tapes si ja estan tirades no hi ha remei, però a la portada, a l'interior del llibre, voldria que m'hi poséssiu les dues enes; així el de la tapa podrà semblar una errada, cosa que em sembla preferible a una concessió. Oi que no us molestareu, i que em comprendreu? De petites concessions es fan les claudicacions."

BACARDÍ, Montserrat. "Anna Murià, traductora (in)visible" [versió íntegra], en Quaderns. Revista de traducció,
n.º 13, 2006.

La llibertat d'edició en perill

En el moment en què la qüestió de la guerra a Iraq domina l’actualitat, dos marxants d’armes francesos, Dassalt i Lagardère, han aprofitat les recomposicions industrials i les seves “aliances” per emplaçar-se en una posició dominant dins la premsa i l’edició. Amb l’adquisició de les nombroses “firmes” editorials que posseïa Vivendi Universal, el grup Lagardère, ja és l’actor central dins el sector via Hachette (és tant llibreter com editor de premsa), controla ell sol des de llavors el 70 % del llibres a França. Si les autoritats de competència a Brussel·les no s’hi oposen, aquesta posició s’equipararà gairebé a un monopoli, com no es troba en cap altre país occidental. Els grans medis i els intel·lectuals que es situen al capdavant no han jutjat per tant necessari reaccionar contra la constitució, peça a peça, d’un poder d’influència gegantesc pel qual la pau no és el principal interès ...

Article de Janne i Greg Brémond, autors de L’Edition sous influence, Paris: Liris, 2002.

El grup Hachette, en el camp del llibre inclou ja els editors Hachette, Fayard, Grasset, Stock, Le Livre de poche, Hatier, etc. ... i prové d’ajuntar les cases que ostenten Vivendi – Plon, Perrin, La Découverte, Larrousse, Le Robert, 10-18, Pocket, etc. A més d’una posició d’elecció en el domini de l’obra política, produirà les tres quartes parts dels llibres de butxaca i de l’edició escolar, i el 90 % dels diccionaris.

D’aquesta manera, el domini del grup Lagardère s’exerceix sobre tots els actors de l’edició (llibreters, autors, medis i altres editors). Fa més eficaces – doncs són més rentables per un grup multinacional – les polítiques centrades en el marketing que transformaran la manera de fer un llibre, els criteris de selecció dels autors i dels manuscrits. I que condueix a la uniformitat de la oferta.

Què és un llibre en mans del marketing? Prenem d’exemple el cas de Cosette ou le Temps des illusions, aparegut a la casa Plon (grup Vivendi a la seva època). En l’origen aquesta obra, la fascinació que exerceix la novel·la de Victor Hugo Les misérables i un tema a debat que es pot mediatitzar. Es fa comanda a un autor (François Ceresa) i es preveu un pressupost de 225.000 euros per sostenir el llançament del llibre (1). La publicitat no és més que la cara visible de l’operació de marketing que, va més enllà, posa en joc tota la xarxa de medis sobre els quals l’editor es pot recolzar.

Però res no val més que un bon tema polèmic per tal que els periodistes tinguin alguna cosa a dir sobre el llibre, el transformen així en debat sobre una qüestió d’ordre general. L’oposició dels descendents de Victor Hugo a la publicació de Cosette va suposar publicitat gratuïta. S’hi va afegir els comentaris sobre l’oportunitat de fer una continuació dels Misérables.

Un dels recursos del cop mediàtic és en efecte fer parlar d’un llibre de manera que el títol sigui memoritzat, emergeixi de la massa i provoqui una decisió de compra. Paral·lelament, l’editor pot fer valorar als llibreters l’impacte de la seva campanya publicitària, l’abundància d’articles de premsa o les emissions televisives que parlen de l’obra.

Des de l’entrada el setembre de 2002, 660 noves novel·les han deambulat pel mercat. Cap llibreter o periodista els pot llegir tots. Només seran coneguts pel públic els escrits que s’han beneficiat d’una promoció, sigui perquè l’editor l’ha vingut a imposar als llibreters, sigui que ha obtingut l’ajuda dels medis, sigui perquè les novel·les han rebut un premi literari, la qual tindrà un impacte en les vendes. El consumidor creu que el llibre comprat és el llibre de la seva elecció, però no només escull entre els que troba a la llibreria, o entre els que els medis han parlat.
Les vendes d’un llibre depenen doncs principalment de les modalitats i de l’ascens de la seva promoció. L’ èxit no és més que el producte d’una multitud de decisions d’actors autònoms (crítics, llibreters, lectors, ...), sobre tot la de la influència de l’editor sobre el conjunt dels actors que participen en la informació dels lectors. Ara bé, amb la revenda de Vivendi Universal Publishing (VUP), el grup Lagardère ve a reforçar considerablement el seu poder més sobre els llibreter que la premsa, els altres editors o els autors.

Al distribuir aproximadament el 70 % dels llibres, estarà en situació a la vegada de baixar el marge comercial dels llibrers i d’imposar-los que privilegiïn els llibres del seu grup. A risc de veure generalitzar el que passa dins la xarxa de llibreries Relay (propietat del grup, igual que la xarxa Virgin i Le Furet du Nord), és a dir, la sobrepresentació dels títols Hachette.

Després del tornat, 1899.
© Winslow Homer (1836-1910)

Més títols, menys diversitat

El grup Lagardère és també una empresa ascendent de premsa escrita (Elle, Le Journal du dimanche, Paris-Match ...), de radio (Europe 1, Europe 2, RFM), de televisió (Canal J, MCM, Match TV, CanalSatellite, MultiThématiques). Són molts els medis susceptibles d’afavorir les obres editades pel grup. Després de tot, els pressupostos publicitaris del nou cap de l’edició són tan importants que l’amenaça de retirar-los constitueix un risc per qualsevol empresa de premsa. En quant als periodistes igualment autors de llibres d’una firma d’edició del grup, el seu nombre es doblarà a causa de l’adquisició de Vivendi Universal Publishing. Passarà el mateix amb els autors mediatitzats d’Hachette en relació privilegiada respecte els periodistes. El poder d’influència sobre la premsa serà complet amb els partidaris ja desenvolupats en diaris independents – Le Monde 2, per exemple, constitueix una associació entre el diari Le Monde i el grup Lagardère (2).

Els petits editors que es resisteixen a la transformació del llibre en mercaderia seran fràgils. Un gran nombre de cases independents estaven distribuïdes sigui per Hachette sigui per Vivendi. El reagrupament d’aquestes dues xarxes dins el grup Lagardère incrementarà el poder d’aquest. Per vendre’s, el llibre ha de ser vist en les llibreries. Ara bé, controlar la difusió d’una obra, és controlar la seva presència en les llibreries. Els títols desapareixen del mercat, no perquè el “consumidor” no els apreciï sinó perquè el control de la difusió té un poder exorbitant sobre la vida d’un llibre.

Les edicions Liris, per exemple, realitzaven els manuals de geografia i d’història en coedició amb una societat del grup Vivendi. A continuació d’una reestructuració interna, Vivendi va decidir que els manuals havien de desaparèixer del mercat, això implicava que ni l’editor independent ni els autors poguessin continuar sols la publicació. Vivendi prohibí la publicació dels llibres sense la seva autorització. Utilitzà igualment el seu poder de control de la difusió. I, al 2001, els educadors reberen les mostres dels nous manuals d’història massa tard perquè el llibre pogués ésser acceptat.

Si volen ser publicats i tenir una oportunitat de ser escollits, els autors hauran de sotmetre’s ells mateixos també a les regles del grup. Cada vegada més sovint, són escollits en raó de les seves relacions amb els medis i convidats a modificar els seus manuscrits per tenir en compte el punt de vista del marketing. Pierre Bourdieu ha analitzat com la concentració contribueix a la uniformitat : “A la mitologia de la diferenciació i de la diversificació extraordinària dels productes, es pot oposar a la uniformitat de la oferta, tant a escala nacional com a escala internacional : la competència, lluny de diversificar, homogeneïtza, la persecució del públic màxim condueix als productors a cercar els productes òmnibus, vàlids pels públics de tots medis i de tots països, perquè hi ha poques diferències i diferenciadors (3).”

La uniformitat no significa que hi hagi cada vegada menys llibres publicats. El nombre de títols nous no ha estat mai tan important. Creure que és el signe d’una gran diversitat seria oblidar que la lògica del marketing condueix a multiplicar les obres similars i als que s’assemblen com germans, anant en compte de no cometre plagi. Per què un editor llança al mercat dos títols que tenen el mateix objectiu, mentre que el que en compra un esdevé menys susceptible de comprar l’altre ? La resposta del marketing és abans que res pragmàtica : dos llibres ocupen més lloc que un de sol a les llibreries, i el segon pot proporcionar una impressió de novetat. El nivell de venda influeix en aquest raonament en el sentit invers dels que podríem esperar. Si un llibre no “funciona”, és inútil fer-ne un doble; com més es vengui, més interessant esdevé publicar un bessó. Harry Potter ha venut 100 milions d’exemplars en el món. Plon (ex Vivendi) ha publicat Peggy Sue et les fantômes, que navega en la mateixa zona que Harry Potter. Una multiplicació així complica l’elecció del lector sense ampliar-la realment. En el cas del manual escolar, la lògica del marketing busca l’objectiu del “professor tipus” amb les mateixes tècniques de venda. Els manuals dels diferents editors tendeixen a assemblar-se.

La hiperconcentració, que condueix a la uniformitat dels llibres, filtra també l’expressió de les idees. El marketing exclou els temes (i els autors) que els comerciants jutgen poc rentables a curt termini. Els primers escrits de Samuel Beckett (futur Premi Nobel) no haurien estat mai publicats per les Edicions de Minuit sobre la simple base del seu potencial de mercat. Els escrits fonamentals pel debat públic, la creació literària, la recerca científica, no haurien d’estar sotmesos a aquest tipus de criteri que les multinacionals de l’edició privilegien naturalment (4). L’aproximació del marketing pot deformar també el pensament dels autors fent-los pressió per tal que modifiquin els seus manuscrits. Els autors més susceptibles de resistir són els que el seu sol nom és suficient per vendre, sovint ... perquè són els que estan millor introduïts en els medis.

Filtrar les idees en funció d’una demanda prèvia a la nit del debat democràtic. Els anàlisis nous i originals haurien de poder ferir l’opinió comuna. Durant la guerra a Algèria, si Jérôme Lindon, director de les Edicions de Minuit, s’hagués basat en un estudi de mercat abans de publicar La Question d’Henri Alleg (1958) o L’Affaire Audin de Pierre Vidal-Naquet (1958), aquests títols no haurien vist la llum del dia. És tot invocant l’absència previsible de sortida comercial del llibre d’Eric Hobsbwan Le Siècle des extrémes que Pierre Nora havia refusat de traduir-lo al francès. Traduït per Complexe, l’obra ha venut després més de 50.000 exemplars ...

Que un llibre de José Bové (autor mediatitzat i inscrit en aquest títol dins la lògica del marketing) sigui editat per una multinacional de l’edició (Vivendi després Hachette) no representa en principi una manifestació de pluralisme. Això és tradueix sobretot en una situació que suposa pels actors de la vida política i social ser publicats pels més grans quan volen ser escollits – com es mereixen ser. Si el grup Lagardère esdevé l’únic editor el qual s’ho podrà permetre, es conferirà el poder exorbitant de controlar el que es pot fer sentir en el camp polític.

L’extrema concentració a la que assistim permet témer igualment la multiplicació de temes tabú en el sí del grup líder. Certament, els llibres marcats a la dreta, d’altres a l’esquerra, van continuar essent editats si es corresponien a un merlet comercial evident. Però el primer tema tabú és la crítica del grup mateix, sobretot si aquesta crítica és forta (Lagardère és un mercader d’armes). És més, Hachette manté relacions amb nombroses empreses i personalitats polítiques, a les quals prefereix no disgustar. En sentit invers, res més fàcil que fer diligent les obres crítiques de cares a determinades corrents d’opinió, personalitat o empresa. L’interès del grup no té necessitat de ser imposat per ser comprès; i l’autocensura opera naturalment també.

El problema no és, com s’ha pretès, de saber si va millor que la concentració es faci en favor d’una multinacional “francesa” o d’un fons de pensió estrangera. Es tracta sobretot de situar una legislació, les organitzacions col·lectives, les modalitats de control i dels recursos que protegeixen els autors, els petits editors, la llibreria independent. I que permeten a l’edició exercir el seu rol de mitjà d’expressió de les idees.

______ Qui posseeix què _______

Principals “firmes” d’edició ja en mans del grup Lagardère :
Calmann-Lévy, de Fallois, Didier, Editions numéro un, Fasquelle, Fayard, Foucher, Grasset, Hachette, Harlequin, Hatier, Hazan, Istra, Lattès, Le Chêne, Le Livre de poche, Le Masque, Marabout, Pluriel, Rageot, Stock.

Principals “firmes” d’edició recentment cedides per Vivendi Universal al grup Lagardère:

Armand Colin, Belfond, Berlitz, Bordas, Bouquins, Dalloz, 10-18, Dunod, Galée, Julliard, La Découverte, Fixot, Fleuve noir, Gauthier-Villars, Harraps, Larousse, Laffont, Nathan, Nil édition, Orban, Perrin, Plon, Pocket, Presses de la Cité, Presses de la Renaissance, Retz, Le Robert, Scodel, Sedes, Seghers, Solar, Syros, Vidal.


(1) Livres-Hebdo, Paris, 4 de maig de 2001.
(2) Le Monde, 27 de maig de 2001
(3) Pierre Bourdieu, Contre-feux 2, Raisons d’agir éd., Paris, 2000.
(4) “De sobte, he pressentit el risc de veure marxar a l’estranger un pany sencer del nostre patrimoni”, ha indicat el Sr. Jean-Luc Lagardère per explicar la seva decisió de comprar VUP, que perillava de cedir els seus actius als “fons d’inversió anglo-saxons” (L’Express, 31 d’octubre de 2002). En altres circumstàncies, el Sr. Lagardère havia glorificat la universalització contra el tancament francès ...

Font: Le Monde Diplomatique, juny de 2009.

Elementos de crítica literaria

A publicación de manuais universitarios redactados nunha lingua minoritaria e minorizada, como aínda hoxe é o caso do galego, é sinal de que se dan pasos importantes cara á normalización da lingua. Os profesionais da filoloxía, e en xeral as persoas preocupadas polos temas da crítica literaria, contan agora en galego con este manual de crítica literaria que permite un achegamento inicial aos principios básicos e actuais desta ciencia, ou mesmo se queremos arte da crítica, desde o propio galego, sen ter que pasar pola alfándega do castelán ou doutras linguas. É unha satisfacción para o profesor de literatura galega, que ten que recomendarlle ao alumnado unha obra de iniciación xeral á crítica, poder recomendar un manual tamén en galego.

O libro, coordinado por Arturo Casas, aparece dividido en 18 capítulos ou partes onde se tratan distintos temas da crítica literaria, estruturados en tres bloques: aspectos teóricos, xéneros literarios e a relación da literatura con outras artes. De cada capítulo ocúpase un especialista de recoñecida solvencia. Cómpre salientar que o manual non queda no tratamento do que podemos chamar teoría da literatura, senón que no seu terceiro bloque dedica capítulos específicos á relación da literatura coa fotografía, co cine, coa música, coa banda deseñada ou coas novas tecnoloxías. Isto volve o manual extraordinariamente atractivo e ata novidoso nun campo coma o da filoloxía aínda hoxe case exclusivamente dirixido cara ao soporte tradicional do libro impreso en papel.

Se comparamos este manual con outros do mesmo tipo e aconsellados para os niveis de iniciación universitaria ou similares, especialmente os editados en castelán, temos que sinalar que é moi superior a eles pola súa actualización científica, a completísima bibliografía que ofrece en cada capítulo, a síntese que realiza de diferentes escolas críticas ou mesmo pola modernidade de considerar a literatura en relación co cine, a banda deseñada ou as novas tecnoloxías. Xa que logo, cando recomendamos este manual non estamos a medir os libros galegos cun metro de oitenta centímetros, segundo célebre expresión dun crítico galego dos anos setenta.

O artista desesperado perante a grandeza das ruinas antigas, 1778-1780.

© Johan Heinrich Füssli (1741-1825)

É mágoa que manuais coma este queden circunscritos ao ámbito galego (e penso, por exemplo, noutro manual desta mesma colección, irmán maior do que agora comentamos, o Manual de Ciencias da Linguaxe) e que incluso no ámbito galego sexan moitas veces invisibles, pois axentes difusores do libro, como poden ser librarías ou medios de comunicación social, non adoitan poñelos no "escaparate". Calquera parvada escrita en castelán, coma a última chocallada do secretario de Cela, ocupa máis espazo en moitas das nosas librarías ou mesmo xornais e revistas. Se os autores optasen polo castelán para a escritura deste manual, seguro que ocuparían un lugar de privilexio nos suplementos de cultura de moitos xornais de ampla tiraxe. É preciso que obras coma esta se divulguen en Galicia e tamén fóra de Galicia, incluso acudindo á tradución, como se fai desde hai tempo con novelistas galegos.

Debemos sinalar, non obstante, que o libro gañaría moito en sucesivas edicións se o estilo se fixese máis adecuado ao que debe ser a linguaxe empregada por un manual. A ciencia, tamén as chamadas ciencias humanísticas, debe utilizar unha linguaxe elegante, pero clara e concisa. Sobran nalgunhas páxinas os incisos entre o suxeito e o verbo que volven difícil a lectura, a sintaxe complicada innecesariamente que altera a orde lóxica da oración só por buscar unha aparencia falsa de lingua culta, a abundancia de elementos coordinados e estruturas bimembres e trimembres que nada engaden, o abuso do condicional de suposición, os retrousos e adverbios baleiros de significado, os adverbios en -mente que nada achegan... Como exemplo desta sintaxe, moi característica por outra banda nalgúns dos nosos filólogos e que debe ser alixeirada, podemos citar o capítulo 1: «O estatuto actual da crítica literaria».

Xa que logo, hoxe cómpre amosar a satisfacción de contar cun manual universitario galego e en galego que supera en calidade aos que se publican máis aló do Padornelo, que ademais exemplifica moitas das técnicas literarias tradicionais e innovadoras con textos tomados de escritores galegos.

CASAS, Arturo (coord.). Elementos de crítica literaria. Vigo: Xerais, 2004. 689 pp.

Texto: Manuel Rodríguez Alonso (Cartafol de libros), 4 de abril de 2005.

Carles Riba en castellà

Abans del 1939, Riba ja era un poeta reconegut no solament a Catalunya sinó a tota la península, però d'obra escassa. [...] Potser per això, i també per raons d'ordre històric --la II República, recordem-ho, tant sols va durar cinc anys, molt turbulents--, no hi ha cap traducció de la seva obra en aquest període. A més, els intel·lectuals espanyols de l'època encara no gaudien tal vegada d'un mínim de perspectiva per valorar el fenòmen d'una literatura catalana que, havent deixat enrera els tempteigs decimonònics, se'ls oferia, ja aleshores, com un fruit madur, ric i divers. D'altre banda, aquells que van interessar-s'hi, immergits en el cosmopolitisme cultural i psicològic de l'Europa de les entreguerres, acostumaven a fer-ho d'una manera directa --sense doblatge, si se'm permet el manlleu. Cal recordar, a tall d'exemple, les paraules d'elogi que Jorge Guillén va trametre a Riba després de llegir el segon llibre d'Estances.

La Poesia mística, 1896.
© Edmond Aman-Jean

Les primeres traduccions, en canvi, van arribar en un context polític i cultural ben diferent, el d'una Espanya que als anys cinquanta, després de trabucar la mà ferma del sentinella d'Occident per una solidesa plàcida a l'ampara d'Eisenhower i del reconeixement de l'ONU, es permetia alguna condescendència vers aquella literatura catalana que, finida la guerra, era tinguida literalment per "anti-Española". Hi havia, a més, una nova generació d'escriptors que volia apropar-se a aquelles lletres perseguides i ignorades, sovint demonitzades, amb més o menys rigor, durant una dècada llarga. Amb tot, l'escenari psicològic ja no era el de dues dècades enrera. La literatura catalana s'havia convertit en una "cosa altra", força llunyana. I si Jorge Guillén (o Lorca, Alberti i tants altres) llegia Riba en català, ara, en canvi, la traducció esdevenia necessària, una traducció que, alhora, comportava en molts casos una forma de reconeixement i fins i tot d'homenatge.

* * *

Al capdavall, "en tota traducció hi ha servitud i grandesa". Ho va deixar escrit Carles Riba, "el traductor màxim i el mestre dels traductors".

BACARDÍ, Montserrat. "Les traduccions al castellà de la poesia de Carles Riba" [versió íntegra], en Transferència Cultural i Traducció Literària. Actes del II Congrés Internacional sobre Traducció, Universitat Autònoma de Barcelona, 1994.

Rafael Tasis: el crític que estimava la novel·la

Rafael Tasis no va poder rebre una educació refinada, ni adquirir la solidesa educativa i metodològica que imparteix la Universitat. Era un autodidacta, el fruit personal d'una intel·ligència desperta i d'una voracitat lectora inusuals. Només aquesta precoç i insaciable seducció pels llibres ens pot ajudar a entendre l'amplitud de la seva informació i l'aplm de les seues valoracions crítiques. Tasis mateix confessa la fruïció amb què es recollia als vuit o deu anys en un lloc solitari a l'hora de la migdiada en la platja estiuenca de Sitges per dedicar-se al gaudi possessiu de la lectura tranquil·la.

[...] No pot deixar de sorprendre, per molt bona disposició que hom hi esmerce, la quantitat d'activitats i les muntanyes de paper imprès que va poder deixar esprement el temps "lliure" que li podia deixar el treball en la impremta-botiga de què materialment depenia. Muntanyes de paper distribuïdes en l'escriptura de novel·les i de nouvelles, de teatre, d'estudis d'història literària i d'història "tout court", de la monumental Història de la premsa catalana (escrita en col·laboració amb Joan Torrent), de diversos llibres divulgatius de les més diferents temàtiques, de llibres inspirats en l'experiència política personal... i en la redacció de crítica literària, especialment consagrada a l'activitat novel·lística. Carles Fonseré, el seu soci en una aventura editorial de subsistència al Paris de l'exili, ens n'ha deixat aquest precís i just retrat:

"A en Tasis, l'obsessionava la manca a Catalunya d'una literatura de butxaca, sense pretensions literàries, que acostumés la gent a llegir, com la que a França, a Anglaterra i als Estats Units llegeix la gent del carrer al metro o en el banc d'un passeig qualsevol. És amb aquest esperit de normalitzar la vida "literària" catalana que ell, que de sempre fou un polígraf gairebé compulsiu, va emprendre la tasca de picar sense aixecar el cap de la màquina d'escriure tota mena de gèneres, des de la novel·la negra fins a obres d'història de Catalunya, passant pels relats de viatges i àdhuc diccionaris."

Tasis ha estat un dels pocs crítics catalans especialitzats decididament en la novel·la. Les confessions de tal predilecció per part seua són contínues i argumentades. La conferència pronunciada a Sitges i recollida al seu llibre Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935) començava precisament amb aquesta contundent afirmació:

"Sóc un enamorat de la novel·la. Potser amb una ridícula insistència assenyalo fa molt de temps a literats i llegidors, en articles i conferències, la importància que té per a una cultura aquest gènere literari que de vegades és moda menysprear. Lector apassionat de novel·les, aspirant gairebé fracasat a novel·lista, en deixar-me triar el tema sobre el qual havia de tractar, el cor se m'ha anat a triar aquest aspecte de la literatura."

[...] Conseqüència de l'autodidactisme, Tasis no vacil·la de presentar-se sempre que cal com un crític voluntariós però de modestos mitjans metodològics ("dins la modèstia dels meus mitjans crítics") i àdhuc, si cal, no té inconvenient a rebaixar-se a la categoria del lector ingenu ("en benefici dels lectors ingenus, entre els quals em compto"). No pot estranyar, doncs, que en les paraules preliminars que encapçalen el seu llibre Una visió de conjunt de la novel·la catalana avance que els estudis que segueixen:

"Tenen més una finalitat de divulgació i inventari que no pas de valoració crítica. Hi manca la visió de conjunt de l'obra i l'estil de cada autor, l'estaliment d'un punt de referència amb el qual judicar la importància de la producció del novel·lista; potser hi ha també un excès de benevolença que alterarà una mica la justa escala dels valors literaris."

La nova novel·la, 1877.
© Winslow Homer (1836-1910)

[...] L'impacte de la descoberta d'un novel·lista del potencial creatiu de Manuel de Pedrolo, en una època de la penúria dels inicis dels anys cinquanta, el va fer arriscar-se a proclamar amb una gosadia i contundència poc habituals la fe cega en el paper principal d'aquest autor, de producció novel·lística encara inèdita, recordem-ho, en el futur immediat de la novel·la catalana:

"Perquè vull córrer tots els riscos --ni que sigui fent una mica de trampa-- i suprimir totes les xarxes protectores de salts mortals, per a fer una afirmació prèvia que compromet tot el meu problemàtic prestigi de crític, per proclamar de bell antuvi que Manuel de Pedrolo, novel·lista català inèdit, és la revelació d'aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i que, probablement, haurà d'ésser considerat com (sic) el novel·lista més important que s'hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller. [...] Sí, suprimim totes les precaucions oratòries, correm tots els riscos: Manuel de Pedrolo és el novel·lista català més considerable d'aquest segle."

L'entusiasme inicial no decaurà en els anys següents; però, en canvi, a mesura que va poder conèixer amb més extensió l'aportació pedroliana, Tasis hi detecta d'immediat un dels trets essencials de la seua narrativa (novel·la, nouvelle i conte): la tenaç recerca dels més diversos models, amb una aposta decidida per les tècniques més innovadores.

[...] En novel·la (i nouvelle i conte), a més a més del seguiment continuat dels nostres autors destaca la freqüent presència dels autors de referència estrangers (cal recordar que Tasis havia après francès i una base d'anglès a les Escoles Cristianes, on estudià fins als catorze anys; idiomes el coneixement dels quals ell va refermar després, de manera que podia seguir els escriptors francesos i anglesos en la seua llengua original) en una llista amplíssima hegemonitzada pels procedents de la literatura francesa i anglesa, com, per esmentar-ne alguns de significatius: André Gide, François Mauriac, John Steinbeck, William Faulkner, John dos Passos, Erskine Caldwell, André Maurois, Virginia Woolf, Roger Martin du Gard, Jules Romain, Georges Duhamel, Aldous Huxley, John Glasworthy, Herbert G. Wells, Albert Camus, Katherine Mansfield, Edgar A. Poe, Charles Dickens, James Joyce, David H. Lawrence, Gilbert K. Chesterton, Henry Miller, Fiodor M. Dostoievski, Gustave Flaubert, Alberto Moravia, Stefan Zweig, Thomas Mann, Vicki Baum,... que poden donar un tast de l'enorme diversitat lectora de Tasis, en què, és clar, no podia faltar la referència als clàssics de la novel·la policíaca en sentit genèric, com ara "els mestres" Dashiell Hammett, James S. (sic) Cain, James Hadley Chase...

En poesia, podem recordar alguns noms com els de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Carles Riba, Josep Gimeno Navarro, Josep M. López-Picó, entre d'altres, així com també ressenyes d'antologies (com ara Antologia de la poesia reusenca, 1957) i de traduccions al català.

En teatre els estudis sobre autors com Josep M. de Sagarra, Lluís Elies, Joan Baptista Xuriguera, Alfred Badia... I en assaig, sobretot, l'atenció entusiasta per Joan Fuster, una de les seues més decidides i apassionades apostes de futur, com acabem de veure en el cas de Pedrolo en la novel·la, objecte d'un il·lusionat i rendit seguiment que fa arribar, en la "situació" que li dedicà, a la categòrica conclusió que "avui Joan Fuster és el primer intel·lectual de llengua catalana".

Les línies mestres de la concepció novel·lística de referència

• L'aposta per la novel·la ciutadana
• Reivindicació de la novel·la realista i psicològica
• La debilitat pel roman-fleuve
• El distanciament del programa del Realisme Compromès
• La reivindicació de la novel·la popular

SIMBOR Roig, Vicent. "Rafael Tasis: el crític que estimava la novel·la" en Llengua i Literatura, n.º 18, any 2007. Pp. 233-255

El libro y la provocación del sentido

En nuestra experiencia cotidiana actual, sabemos que los libros son mercancías producidas por la industria editorial. Podemos comprarlos en tiendas de diversa índole, aunque las más idóneas, como su nombre indica, son las llamadas librerías; a pesar de que, en ciertos casos, se confunde en ellas la venta de libros con otros artículos. Algo similar sucede con los almacenes de grandes superficies, o supermercados, entre cuyos correspondientes artículos aparecen, como rara avis, los libros.

A este saber cotidiano podemos sumarle otro u otros. Así, por ejemplo, que un libro es un texto impreso en soporte de papel; también que, por su forma y contenido, un libro posee, por lo general, una condición cultural superior a otros objetos de comunicación impresos. Como en todo saber social más intuitivo que reflexivo, estas cualidades que asignamos a los libros --a las que podríamos sumar muchas más-- son susceptibles de análisis críticos que pondrían de manifiesto su relatividad. Con todo, los libros desempeñan una importante función en nuestra existencia; ésta es una verdad incuestionable. A través de ellos, logran permanencia actos comunicativos pertenecientes a todos los géneros discursivos de una reproducción social histórica.

[...] En las actuales condiciones de producción, los libros también son mercancías y, como tales, están sujetos a las leyes del mercado.

En este sentido, el proceso de mundialización del hipercapitalismo o capitalismo salvaje que caracteriza nuestra época --proceso que algunos llaman globalización, erróneamente-- ha creado unas condiciones de producción editorial que impiden el desarrollo pleno de una cultura del libro, cuyos fines indispensables para el crecimiento de las personas son la conciencia de su mismidad, la capacidad crítica para evaluar su condición histórica y la necesidad permanente de la solidaridad y el respeto a la vida.

Pescadores a la luz de la luna, 1620.
© Hendrick Avercamp (1585-1634)

Lo que llamo "cultura del libro" es la inserción de diversas y variadas estructuras del sentido que fluye por los textos en las fuerzas productivas de la semiosis social, que es la dimensión semiótica de la existencia colectiva. En sociedades carenciales y asimétricas, como la nuestra, las estructuras de sentido necesarias e imprescindibles son las que ayudan a enriquecer las relaciones sociales. Por sí solas, difícilmente podrán superar la asimetría social o mejorar la calidad de la existencia; pero sumadas a esfuerzos de otro tipo, pueden favorecer y hacer posible una transformación cualitativa de las condiciones históricas de la sociedad.

Por eso es tan importante, en mi opinión, adquirir conciencia sobre las adversas condiciones que las leyes del mercado hipercapitalista están imponiendo en el área de la industria editorial. Como afirma Pierre Lepape: "Algunos llegan a ver en la economía del libro el modelo puro en que podría inspirarse un neocapitalismo globalizado: precariedad y desigualdad de estatuto de los 'trabajadores intelectuales' que son los autores, trabajo y remuneración intermitentes, premios a la creatividad y a la movilidad, criterios más duros de competencia y cooptación." La noción de "World literature" utilizada por Lepape apunta, justamente, a la pérdida de editoriales de avanzada, cuyos propósitos de originalidad y, sobre todo, de contestación son eliminados del mercado.

Atribuidos fundamentalmente a la producción editorial literaria, los criterios de la World literature suponen mecanismos mercantiles arbitrarios, basados de manera exclusiva en el afán de lucro.: "En cuanto a la distribución, tres grandes cadenas (Barnes & Noble, Borders y Books-A-Million) eliminaron poco a poco a la mayoría de los libreros independientes ya sea en provecho de sus megastores o de su circuito de ventas por Internet." Lo que lleva a Lepope a opinar irónicamente: "Un escritor puede recibir el Premio Nobel de literatura y ser traducido a treinta lenguas, pero nunca pertenecerá a la World literature si no figura en pilas en las mesas de los megastores de Barnes & Noble." (Lepape 2004:36). Por supuesto, lo dicho también es válido para la producción editorial no literaria.

Existen, asimismo, unos amenazantes criterios de censura que, de una u otra forma, se ponen de manifiesto en nuestro mundo cotidiano. En mi opinión, están vinculados con otras maneras de enfrentar las circunstancias históricas en que se desenvuelve nuestra existencia, de las que se desprenden procedimientos como las ilegales guerras preventivas, los asesinatos selectivos o la manipulación mediática. Este clima de pesimismo existencial de comienzos del siglo XIX --derivado de la perversión de la política internacional-- influye en la producción y circulación de los libros. Por la naturaleza de las condiciones de producción editorial, los consumidores difícilmente pueden adquirir conciencia de los motivos que impiden que los libros que quieren leer no estén en las librerías.

GAÍNZA, Gastón. "El libro y la provocación del sentido" en Entretextos (Revista Electrónica Semestral de Estudios Semióticos de la Cultura), n.º 10. Granada, noviembre de 2007.

El intérprete de Obama

Mientras el mundo entero sigue atentamente cada palabra de Barack Obama, un equipo variopinto de traductores se encarga de llevar su impecable retórica más o menos intacta de un idioma a otro. El escritor peruano [Daniel Alarcón], voluntario de la campaña demócrata, retrata la experiencia de uno de ellos.

________________________________

Mi primo Mario se encontraba sentado en una cabina de sonido, observando en el monitor a la multitud que se congregaba en Grant Park, en Chicago. Él y su compañero, un español llamado Tony, traducían para NY1, un canal local de noticias por cable que transmite en español para toda el área de Nueva York.

Mario empezó a trabajar en 2003 en los juzgados estatales de Nueva Jersey, y en 2006 se trasladó a la corte federal en el bajo Manhattan, un mundo sórdido y deprimente, muy distante del brillo de la política nacional. Muchos de los traductores que trabajan en televisión vienen del teatro, pero no es el caso de Mario, cuyas labores cotidianas son muy escabrosas. Éstas incluyen ser la voz oficial en inglés de capos del narcotráfico, traficantes de poca monta, inmigrantes indocumentados que enfrentan la deportación, testigos temerosos y familiares angustiados, y también de funcionarios, abogados y jueces. Es un trabajo intelectual y emocionalmente agotador. Es su deber que cada una de las palabras de la densa jerga judicial encuentre un equivalente en español, y que el idiolecto aparentemente impenetrable de los criminales latinoamericanos se traduzca de la misma manera al inglés. Y lo suyo no tiene nada que ver con las abstracciones del discurso político: son vidas humanas las que están en juego durante un juicio, y la suerte de un acusado puede depender de una mala traducción de su testimonio.

Hace poco Mario empezó además a traducir para las estaciones locales de televisión en español, para mejorar sus ingresos: uno que otro encuentro de boxeo (para lo cual, dice taimadamente, ha tenido que aprender a cantar), traducciones simultáneas de entrevistas en inglés, cosas así. Cuando hablamos, en vísperas del Año Nuevo, Mario me confesó que la televisión exige un enfoque completamente diferente. La obligación legal es con la lengua, no con la intención, así que, por ejemplo, si un acusado analfabeto pide clemencia al juez usando la expresión española “Yo siempre he vivido al margen de la ley”, es necesario traducir la afirmación tal como fue enunciada, aunque sea evidente que el acusado ha malinterpretado su significado y que lo que quería decir es exactamente lo contrario. La televisión es más indulgente porque el espectáculo existe independientemente de las palabras. La traducción suele ser simultánea: se escucha en una lengua y se reproducen las palabras en otra, ejercicio que exige una cierta flexibilidad. De cualquier manera, cuando se traduce un encuentro de boxeo, de lo que se trata es de crear una atmósfera, más que de reproducir con precisión las oraciones, que de todas maneras nadie escucha. Lo importante es la música, el ritmo. “Es Hollywood”, dijo Mario, y me aseguró que lo mismo se puede decir de los discursos políticos.

Mario y Tony estaban trabajando en un talk show, Pura política –similar a lo que se podía ver en los canales de noticias en inglés, pero en español. Cuando la imagen en vivo daba paso a una entrevista fuera de locación, Tony y Mario tenían que decidir si el entrevistado parecía latino. Si no lo era, discutían de quién era el turno y se aprestaban a traducir. Si era hispanoparlante, se relajaban y volvían a ocuparse de los resultados, que seguían por radio en internet, y conversaban mientras llegaba la hora de los discursos importantes. Habría dos: el de McCain y el de Obama. Mario escogió a Obama –no por afinidad política sino por conveniencia. Habla como un académico, me dijo Mario, y eso hace que sea fácil traducirlo.

New York - Welcome to the land of freedom.
© Frank Leslie's Illustrated Newspaper

Se habló tanto durante estas elecciones de la oratoria de Obama, que quería saber qué se sentía al traducir al orador político más electrizante de los últimos cuarenta años. Mi propia experiencia la noche de elecciones, al serme negada la posibilidad de ver y oír los dos discursos, acicateó mi interés por el punto de vista de Mario. Pero mi primo se mostraba muy poco interesado: no lo conmovieron ni la importancia histórica del resultado, ni el discurso innegablemente inspirado, ni los rostros bañados en llanto de los estadounidenses de todas las edades y de todas las razas que desafiaron la helada noche de Chicago. Aunque Mario hubiese votado por Obama (es residente pero no ciudadano), su apoyo no era muy entusiasta. Había seguido las elecciones de cerca, pensando que era un espectáculo interesante, incluso pintoresco, y se había sorprendido genuinamente con los resultados. “Si hubiera apostado, habría perdido”, dijo. Mario se considera una persona politizada en la medida en que se interesa profundamente por la política, pero insistió en que no se hacía ilusiones, ni con Obama ni con nadie más. Su actitud, idiosincrásica y personal, es también muy típica de su generación de peruanos, nacidos bajo la dictadura, con una infancia sobresaltada por los carros bomba, los apagones y las atrocidades, y cuyo ingreso a la vida adulta estuvo marcado por otro sindicato corrupto cuyo líder, Alberto Fujimori, está siendo enjuiciado. No tienen por qué creer en la política. Las campañas en Perú son delirantes y absurdas y sus protagonistas ponen constantemente a prueba la credulidad de los votantes. El resultado de las elecciones suele decidirse en las últimas dos semanas, cuando un tercero, lo suficientemente desconocido como para resultar tolerable, aparece en escena. Son breves en comparación con las campañas estadounidenses –lo que no las hace necesariamente mejores, solo más cortas–. Nadie cree en nada. Los presidentes son elegidos, sobreviven a los bajos porcentajes de aprobación, y después se van a vivir a Europa, o a Japón, o a Estados Unidos. Abunda el sentimentalismo trivial. El voto es obligatorio, y Mario sospecha que si no lo fuera, nadie se molestaría. Aunque vive en Estados Unidos desde hace más de una década, éste sigue siendo el lente a través del cual mi primo observa la lucha por el poder político. Y después de ocho años bajo la presidencia de George W. Bush, el suyo es un punto de vista razonable y justificado. Mario es como un fanático de los deportes con un conocimiento enciclopédico del tema, pero no está afiliado con ningún equipo porque cree que todo está arreglado: un seguidor bien informado de la serie A. Es perfectamente capaz de apreciar intelectualmente la importancia histórica del momento, pero no lo conmueve.

Me pregunté si la condición para la conmoción era haber sido criado en Estados Unidos. Mario pensó que quizás lo era. De cualquier manera, afirmó, “no me identifico con este país. Y no disfruto compartiendo las emociones populares”. No confía en ellas. Añadió, sin embargo, que mientras que él traducía impávido a Barack Obama, su esposa María, una uruguaya que emigró a Estados Unidos en la adolescencia (Mario llegó cuando ya había cumplido los veinte), oía los resultados en casa y lloraba. He hablado con muchos amigos, ciudadanos estadounidenses nacidos en los lugares más distantes (Teherán, Mumbai, Bogotá) pero criados aquí que me contaron más o menos los mismos cuentos sobre aquella noche: oyeron, esperaron, lloraron.

Pero no es cuestión de identificarse o no con este país. Aunque creyera cada palabra, nada de lo que se dice en un discurso político logra que Mario se involucre con la intensidad con la que lo hace durante un juicio. “En la corte, he querido llorar muchas veces. Muchas veces también he querido rezar para que el juez se muestre misericordioso con un acusado”.

Así que Mario hizo su trabajo como deben hacerlo los profesionales.

Esa noche Barack Obama empezó a hablar cerca de la medianoche. Cuando se es un traductor simultáneo, las palabras brotan casi automáticamente porque uno se deja llevar por una especie de ventrilocuismo inconsciente; está entrenado para procesar las palabras de esa manera. La traducción simultánea siempre es una aproximación, siempre es ad hoc, pero los discursos políticos son fáciles: se trata de que la gama más amplia posible de votantes los comprenda, exactamente lo contrario del inglés legal o del argot impenetrable del narcotráfico. El orador es interrumpido por los aplausos más o menos cada ocho oraciones, lo cual le da al traductor un respiro. Barack Obama, además, habla usando oraciones completas y expresando ideas relativamente redondas. Se detiene en el momento indicado, entiende la forma cómo la gente lo oye, e intuye lo que quieren oír.

Le pregunté a Mario si recordaba algo de lo que Barack Obama había dicho esa noche.

–Ni una palabra.

ALARCÓN, Daniel. "El traductor de Obama" en El malpensante, n.º 94, febrero de 2009.

El dilema de la traducció literària

En la traducció literària, hi és principal la llengua de l'autor. Això vol dir que hi és principal la relació que l'autor manté amb la llengua de la comunitat en què s'insereix com a tal autor. És, doncs, una relació temporalment i espacialment marcada. I la majoria de vegades aquesta relació és conflictiva. Com traduir, per tant, aquest conflicte, particular i específic d'una circumstància personal, a un àmbit temporal i espacialment distint? Com traslladar-l'hi? Aquest és el problema que, en forma de disjuntiva, planteja Heidegger en l'esfera de la filosofia, i que s'emmarca en el fenòmen general de la recepció de les obres literàries. La fita de la traducció és certament la de fer receptiva l'obra traduïda; és, d'alguna manera, naturalitzar-la en un àmbit que no és el seu.

L'acció de naturalitzar una obra o, més exactament, desnaturalitzar-la, però, comporta gairebé sempre que se'n perdin o que se n'abandonin components intransferibles a la nova circumstància, especialment si l'obra prové d'un àmbit cultural i llingüístic molt llunyà. I com menys es perdin, és clar, millor traducció. És el criteri de la fidelitat i el respecte a l'original. És l'ideal de la traducció, sempre feta des de la responsabilitat del traductor, des de l'autoritat del traductor.

[...] Hi ha, d'altre banda, la traducció que se sotmet a l'autoritat de l'obra a traduir. Això vol dir que la traducció es fixa sobretot en aquells aspectes de l'obra que són justament intransferibles; aspectes que no solament no els vol perdre, sinó que precisament els vol conservar. Llavors la traducció no és un traduir l'obra, sinó que és un traduir-se a l'obra. És un estranyar-se, un esdevenir estrany en el propi àmbit, perquè aleshores l'obra no és pas la traduïda, sinó que és la traductora. El traductor s'inclina davant les indicacions i els senyals que li fa l'obra.

Vesprada.© Hugo Simberg

[...] Traduir Hölderlin i Heidegger obliga a traduir-se a la traduïda llengua de tots dos. Si aquests dos "traductors" de l'alemany "trenquen", per dir-ho amb paraules de Walter Benjamin, "les barreres corcades de la llengua pròpia" i així eixamplen les fronteres de l'alemany", llavors, una traducció que maldi per traduir-se cada vegada a la respectiva llengua de tots dos, i que d'alguna manera hi reïxi, qui sap si no eixamplarà les fronteres d'aquesta llengua i no ha de contribuir, en la modèstia de la seva tasca traductora, a dessubalternitzar-la de la llengua que es vol imperial i a desminoritzar-la de les llengües que s'erigeixen en hegemònicament majoritàries.

CARBONELL, Manuel. "Tra-duir i tra-duir", en Quaderns, n.º 15, 2008, pp. 31-33.

RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert)

Estem d'enhorabona! Cal reconèixer l'esforç col·lectiu de les institucions catalanes que posen a l'abast de professionals, personal de recerca, estudiants i curiosos el repositori cooperatiu RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert), on es poden consultar lliurement en línia articles a text complert de revistes catalanes científiques, culturals i erudites. Val la pena donar un bon cop d'ull a les moltes publicacions que en formen part, a les que també és possible subscriure's una vegada donats d'alta com a usuaris.

Algunes de les revistes que hem seleccionat per afinitat temàtica amb aquest espai són:

Quaderns (ISSN 1138-5790)

Revista de la Universitat Autònoma de Barcelona que publica treballs relacionats amb la traducció i la interpretació, com ara articles de reflexió teórica, investigacions i propostes didàctiques, estudis sobre traductors i traduccions, textos traduïts d'especial rellevància o ressenyes i comentaris bibliogràfics.

_____________________________________

Bells: Barcelona English Language and Literature Studies (ISSN 1139-8213 / ISSN electrònic 1697-161)

La Secció d'Anglès del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Facultat de Filologia (Universitat de Barcelona) publica anualment aquesta revista en línia. La revista està adreçada a la comunitat acadèmica i admet articles especialitzats sobre totes les àrees del camp dels estudis anglesos, així com ressenyes crítiques i entrevistes. Cada número de Bells és un monogràfic dedicat a temes específics dins les àrees de Literatura, Cinema i Cultura i Llengua i Lingüística, respectivament.

_____________________________________

Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (ISSN 0210-7481)

Publicació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de la qual només consta un número l'any 2002.

_____________________________________

Caligrama (ISSN 0213-0971)

Editada per la Secció de Filologia Hispànica de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de les Illes Balears des de l'any 1984, va ser publicada fins l'any 1993. Va ser continuada per Grama y cal: revista insular de filología. Publicà des dels inicis, estudis sobre llengua i literatura espanyola i en la que hi col·laboraren professors de la mateixa Facultat, així com professors convidats d'altres universitats espanyoles. En va ser coordinador el professor Perfecto Cuadrado.

Grama y cal (ISSN 1136-0496)

Va néixer com una continuació a la desapareguda Caligrama que publicava el departament de Filologia Espanyola, Moderna i Llatina de la Universitat de les Illes Balears. En sortiren 2 números compresos entre 1995 i 1998 i en va ser director Francisco J. Díaz de Castro.

_____________________________________

Catalan Journal of Linguistics (ISSN 1695-6885)

S'editava anteriorment amb el títol Catalan Working Papers in Linguistics (ISSN 1132-256X). És una iniciativa del Grup de Gramàtica Teòrica de la UAB i publica treballs d'investigació de gramàtica generativa. Està escrita en llengua anglesa.

_____________________________________

Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística (ISSN 1134-7724 / ISSN electrònic 2013-052X)

És una publicació quadrimestral de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya que té com a objectiu principal oferir articles amb contingut útil per a la tasca que realitzen planificadors i assessors lingüístics tant de l'administració com d'entitats i organitzacions i professionals de la llengua en general.

_____________________________________

Llengua i literatura (ISSN 0213-6554)

Iniciada l’any 1986, aquesta revista de l'Institut d'Estudis Catalans té una periodicitat anual i aplega treballs, ressenyes i cròniques sobre activitats en aquest camp del coneixement.

_____________________________________

Marges, Els (ISSN 0210-0452)

És una revista catalana de llengua i literatura, d'alta cultura i al servei de la recerca universitària. Publica, doncs, estudis, notes i ressenyes, així com documents d'interès per a la història literària i cultural.

_____________________________________

Reduccions (ISSN 0214-8846)

Està dedicada a la poesia, als aspectes que s'hi relacionen i a l'actualitat literària. El primer número va aparèixer el gener de 1977 i des d'aleshores ha estat un punt de referència obligat de l'activitat poètica al nostre país. Publica textos de la poesia actual i n'examina les tendències, però també inclou assajos sobre la poesia de tots els temps i publica textos inèdits d'autors coneguts. Incorpora al nostre àmbit lingüístic autors i aspectes de l'activitat poètica a l'estranger, tant en estudis com en traduccions.

_____________________________________

Sintagma (ISSN 0214-9141)

Va néixer l'any 1989 a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida i publica treballs de diferents vessants i metodologies dins la lïngüística, tant teòrica com aplicada, tant diacrònica com sincrònica. Així mateix, la temàtica és totalment àmplia i inclou els diferents àmbits i disciplines dins la lingüística: fonètica i fonologia, morfologia, sintaxi, semàntica, pragmàtica, sociolingüística, etnolingüística, neurolingüística, psicolingüística, ensenyament i aprenentatge de llengües, etc.

Tonos digital

Revista electrónica de estudios filológicos:

Tonos digital

Revistas electrónicas sobre traducción

Internet se ha convertido en una herramienta imprescindible para los profesionales del mundo de la traducción, puesto que se trata de una fuente de información inmensa a la que se puede acceder de forma rápida y cómoda. Sin embargo, en la web no sólo encontramos ayuda para realizar nuestras traducciones, sino que también podemos hallar documentos que nos hablan sobre la traducción en sí misma. Ejemplo de ello son las revistas publicadas en formato electrónico.

Detalle de San Sebastián
© Andrea Mantegna

Algunas de estas revistas son:

1. En el ámbito de la Unión Europea

• Inter@lia (Idioma: IT; formato: PDF; enlaces externos: Sí)
• Puntoycoma (Idioma: ESP; formato: PDF; enlaces externos: Sí)

1. En lengua castellana
   

• El Trujamán (Artículos sobre traducción, desde 1995)
• Entretextos (Revista semestral de estudios semióticos de cultura)
• La linterna del traductor (Publicación suspendida en agosto de 2004, con tan sólo dos años de antigüedad. Contiene un interesante apartado de recursos electrónicos para el traductor: El cuaderno de bitácora)

1. En otras lenguas

• Intralinea (ING/IT. Universidad de Bolonia. Presenta artículos sobre traductología en general y ofrece traducciones para comparar, informa sobre eventos relacionados con la profesión...)
• Mediazioni (IT/ ING. Universidad de Bolonia. Traductología y estudios interdisciplinares en el ámbito humanístico)
• Translation Journal (Inglés. Una de las revistas más conocidas en la actualidad y de las pocas que, además, hablan sobre interpretación. Su contenido es de carácter eminentemente práctico)
• Translatum Journal (ING. Portal virtual sobre traducción griega en Internet, 2001-2005)

1. Traducción especializada

• Panace@ (ESP. Revista semestral de la Asociación Internacional de Traductores y Redactores de Medicina y Ciencias Afines, TREMÉDICA, pensada para los traductores científico-médicos. Formatos disponibles: HTML, PDF y ZIP)
• Saltana (ING, ESP y CAT. Revista sobre literatura y traducción independiente. Los textos que publica van acompañados de artículos de investigación, crítica y reflexión, así como introducciones, comentarios y materiales diversos sobre obras, autores y temas)
• Tradumática (CAT, ING y ESP. Revista catalana sobre traducción y tecnología de la información. Aunque nacida en el seno de la Universidad Autónoma de Barcelona, cuenta con la colaboración de departamentos de traducción, interpretación, filología y terminología de algunas universidades catalanas como la Pompeu Fabra o la de Vic). Ofrece la possibilidad de consultar su depósito digital.
  

Ref. GARCÍA JIMÉNEZ, Rocío. "Algunas revistas electrónicas sobre traducción: una breve aproximación", Universidad de Málaga: Trans. Revista de Traductología, n.º 11, 2007.