Anna Murià, traductora (in)visible

Des que l'agost de 1941 Anna Murià (Barcelona, 1904-Barcelona, 2002) va instal·lar-se a Mèxic, amb el seu company Agustí Bartra, la traducció va esdevenir la seva principal ocupació remunerada. Va reescriure de l'anglès i del francès al castellà tota mena de textos: tractats de medicina, enciclopèdies, biografies, assaigs diversos, novel·les policíaques o pornogràfiques... Sovint va treballar a mitges amb Bartra, sense deixar constància, però, de la seva aportació. En tornar a Catalunya, el gener de 1970, de seguida va reemprendre la feina, que va compaginar amb l'autotraducció d'algunes obres i l'aprenentatge del grec modern. La correspondència familiar ens forneix de moltes altres dades d'aquesta activitat semioculta.

És prou sabut que la història de la traducció, com a disciplina, té encara una vida curta i recent. Amb prou feines hi ha hagut ocasió d'acarar-se als grans noms, individualment, els quals sovint han destacat en algun altre camp de les lletres o de la cultura. En el nostre àmbit, és el cas de Maragall, Carner o Riba, les traduccions dels quals han generat una nodrida bibliografia. Però, i les de Nin, Villangómez o Folch i Camarassa, considerats, cadascun en el seu context, traductors preparats i destres? I les de M. Teresa Vernet, M. Aurèlia Capmany o M. Antònia Oliver, torsimanys prolífiques i perspicaces? Si la producció d'aquests noms il·lustres ha estat poc atesa, què podem esperar de la dels seus professionals que han fet de l'ofici de traduir un ofici de debó, el seu veritable modus vivendi? Fins quan no sorgirà algun tipus d'estudi sobre les versions de Joan Fontcuberta o de Roser Berdagué?

El cas que presentem, el d'Anna Murià, palesa una múltiple condició de marginació: pel fet de ser dona, de traduir més aviat poc per gust, de fer-ho a una llengua imposada i, a més a més, de no signar sempre la feina.

[...] En una entrevista apareguda al diari Excelsior el 16 de gener de 1958, dins la secció "Mujeres que trabajan", Murià era presentada en el titular simplement com a "Traductora", i gairebé totes les preguntes es centraven en aquesta tasca. Segons que confessava, rere els interessos pecuniaris, se sentia empesa per una vocació autèntica: "El trabajo de traducción lo hago con amor, no únicamente como medio de ganar dinero. Mi mesa de trabajo no es una pequeña fábrica, sino un taller de artesanía." I precisava més endavant, respecte de la manera de procedir: "No puedo trabajar como a destajo, con el afán de llenar muchas páginas al día. Tengo que trabajar a conciencia, con un gran respeto por el texto original y por la dignidad del idioma. No me importa dedicar una hora a una sola página. No me importa buscar en todos los diccionarios a mi alcance, acudir incluso a bibliotecas públicas, para resolver la versión de una palabra." De manera que concloïa que traduir "es un placer, incluso cuando hay que traducir textos mediocres o vulgares", perquè "el trabajo siempre ofrece, por lo menos, la oportunidad de aprender [...]: palabras, giros del idioma, hechos, referencias, datos... la traducción es una escuela continua". Fet i fet, una concepció de la tasca impecablemente fonamentada, més que més tenint en compte l'època i les circumstàncies.

Noia llegint una carta davant una finestra, 1658.
© Johannes Vermeer (1632-1675)

En retornar a Catalunya, el gener de 1970, la situació (viscuda a Mèxic) no va canviar pas gaire, contra els seus projectes inicials. Els primers mesos, d'emocions i efervescències intensíssimes, Bartra i Murià es van fer la il·lusió que, finalment, podrien desempallegar-se de la càrrega de traduir, tal com l'agost ella escrivia a la filla i al seu marit: "Por ahora nos resistimos a hacer de traductores profesionales, de lo que quedamos hasta las narices con veinticinco años de hacerlo; se lo reservamos a ustedes, si lo necesitan." La resistència, però, no va poder allargar-se gaire. Aquell mateix any va començar a treballar per a l'editorial barcelonina Verón preparant informes de lectura de llibres en anglès i traduint-ne d'aquesta llengua, al ritme vertiginós de sempre...

A part d'aquestes traduccions contractades, retribuïdes, més o menys engatjades, Anna Murià va autotraduir-se al castellà algunes obres que va donar a conèixer un cop conclòs el llarg exili. [...] A propòsit de la traducció del seu nom, va mantenir una fugaç picabaralla amb l'editor de La Galera, Andreu Dòria, com evidencia aquest fragment de carta del 14 d'octubre de 1974:

"Quant a la traducció del meu nom, no estic gens d'acord i suposo que vós deveu compartir l'opinió general que els noms literaris no han de traduir-se; a un català no se li acudiria pas d'escriure Pius Baroja ni Tomàs Mann. Per principi, nosaltres sempre hem mantingut el nostre nom en català. L'Agustí no ha posat mai Agustín a les publicacions en castellà, i jo sempre he signat Anna les traduccions i tot el que he publicat també en castellà. Naturalment que en el cas de les tapes si ja estan tirades no hi ha remei, però a la portada, a l'interior del llibre, voldria que m'hi poséssiu les dues enes; així el de la tapa podrà semblar una errada, cosa que em sembla preferible a una concessió. Oi que no us molestareu, i que em comprendreu? De petites concessions es fan les claudicacions."

BACARDÍ, Montserrat. "Anna Murià, traductora (in)visible" [versió íntegra], en Quaderns. Revista de traducció,
n.º 13, 2006.