El dilema de la traducció literària

En la traducció literària, hi és principal la llengua de l'autor. Això vol dir que hi és principal la relació que l'autor manté amb la llengua de la comunitat en què s'insereix com a tal autor. És, doncs, una relació temporalment i espacialment marcada. I la majoria de vegades aquesta relació és conflictiva. Com traduir, per tant, aquest conflicte, particular i específic d'una circumstància personal, a un àmbit temporal i espacialment distint? Com traslladar-l'hi? Aquest és el problema que, en forma de disjuntiva, planteja Heidegger en l'esfera de la filosofia, i que s'emmarca en el fenòmen general de la recepció de les obres literàries. La fita de la traducció és certament la de fer receptiva l'obra traduïda; és, d'alguna manera, naturalitzar-la en un àmbit que no és el seu.

L'acció de naturalitzar una obra o, més exactament, desnaturalitzar-la, però, comporta gairebé sempre que se'n perdin o que se n'abandonin components intransferibles a la nova circumstància, especialment si l'obra prové d'un àmbit cultural i llingüístic molt llunyà. I com menys es perdin, és clar, millor traducció. És el criteri de la fidelitat i el respecte a l'original. És l'ideal de la traducció, sempre feta des de la responsabilitat del traductor, des de l'autoritat del traductor.

[...] Hi ha, d'altre banda, la traducció que se sotmet a l'autoritat de l'obra a traduir. Això vol dir que la traducció es fixa sobretot en aquells aspectes de l'obra que són justament intransferibles; aspectes que no solament no els vol perdre, sinó que precisament els vol conservar. Llavors la traducció no és un traduir l'obra, sinó que és un traduir-se a l'obra. És un estranyar-se, un esdevenir estrany en el propi àmbit, perquè aleshores l'obra no és pas la traduïda, sinó que és la traductora. El traductor s'inclina davant les indicacions i els senyals que li fa l'obra.

Vesprada.© Hugo Simberg

[...] Traduir Hölderlin i Heidegger obliga a traduir-se a la traduïda llengua de tots dos. Si aquests dos "traductors" de l'alemany "trenquen", per dir-ho amb paraules de Walter Benjamin, "les barreres corcades de la llengua pròpia" i així eixamplen les fronteres de l'alemany", llavors, una traducció que maldi per traduir-se cada vegada a la respectiva llengua de tots dos, i que d'alguna manera hi reïxi, qui sap si no eixamplarà les fronteres d'aquesta llengua i no ha de contribuir, en la modèstia de la seva tasca traductora, a dessubalternitzar-la de la llengua que es vol imperial i a desminoritzar-la de les llengües que s'erigeixen en hegemònicament majoritàries.

CARBONELL, Manuel. "Tra-duir i tra-duir", en Quaderns, n.º 15, 2008, pp. 31-33.