Rafael Tasis: el crític que estimava la novel·la

Rafael Tasis no va poder rebre una educació refinada, ni adquirir la solidesa educativa i metodològica que imparteix la Universitat. Era un autodidacta, el fruit personal d'una intel·ligència desperta i d'una voracitat lectora inusuals. Només aquesta precoç i insaciable seducció pels llibres ens pot ajudar a entendre l'amplitud de la seva informació i l'aplm de les seues valoracions crítiques. Tasis mateix confessa la fruïció amb què es recollia als vuit o deu anys en un lloc solitari a l'hora de la migdiada en la platja estiuenca de Sitges per dedicar-se al gaudi possessiu de la lectura tranquil·la.

[...] No pot deixar de sorprendre, per molt bona disposició que hom hi esmerce, la quantitat d'activitats i les muntanyes de paper imprès que va poder deixar esprement el temps "lliure" que li podia deixar el treball en la impremta-botiga de què materialment depenia. Muntanyes de paper distribuïdes en l'escriptura de novel·les i de nouvelles, de teatre, d'estudis d'història literària i d'història "tout court", de la monumental Història de la premsa catalana (escrita en col·laboració amb Joan Torrent), de diversos llibres divulgatius de les més diferents temàtiques, de llibres inspirats en l'experiència política personal... i en la redacció de crítica literària, especialment consagrada a l'activitat novel·lística. Carles Fonseré, el seu soci en una aventura editorial de subsistència al Paris de l'exili, ens n'ha deixat aquest precís i just retrat:

"A en Tasis, l'obsessionava la manca a Catalunya d'una literatura de butxaca, sense pretensions literàries, que acostumés la gent a llegir, com la que a França, a Anglaterra i als Estats Units llegeix la gent del carrer al metro o en el banc d'un passeig qualsevol. És amb aquest esperit de normalitzar la vida "literària" catalana que ell, que de sempre fou un polígraf gairebé compulsiu, va emprendre la tasca de picar sense aixecar el cap de la màquina d'escriure tota mena de gèneres, des de la novel·la negra fins a obres d'història de Catalunya, passant pels relats de viatges i àdhuc diccionaris."

Tasis ha estat un dels pocs crítics catalans especialitzats decididament en la novel·la. Les confessions de tal predilecció per part seua són contínues i argumentades. La conferència pronunciada a Sitges i recollida al seu llibre Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935) començava precisament amb aquesta contundent afirmació:

"Sóc un enamorat de la novel·la. Potser amb una ridícula insistència assenyalo fa molt de temps a literats i llegidors, en articles i conferències, la importància que té per a una cultura aquest gènere literari que de vegades és moda menysprear. Lector apassionat de novel·les, aspirant gairebé fracasat a novel·lista, en deixar-me triar el tema sobre el qual havia de tractar, el cor se m'ha anat a triar aquest aspecte de la literatura."

[...] Conseqüència de l'autodidactisme, Tasis no vacil·la de presentar-se sempre que cal com un crític voluntariós però de modestos mitjans metodològics ("dins la modèstia dels meus mitjans crítics") i àdhuc, si cal, no té inconvenient a rebaixar-se a la categoria del lector ingenu ("en benefici dels lectors ingenus, entre els quals em compto"). No pot estranyar, doncs, que en les paraules preliminars que encapçalen el seu llibre Una visió de conjunt de la novel·la catalana avance que els estudis que segueixen:

"Tenen més una finalitat de divulgació i inventari que no pas de valoració crítica. Hi manca la visió de conjunt de l'obra i l'estil de cada autor, l'estaliment d'un punt de referència amb el qual judicar la importància de la producció del novel·lista; potser hi ha també un excès de benevolença que alterarà una mica la justa escala dels valors literaris."

La nova novel·la, 1877.
© Winslow Homer (1836-1910)

[...] L'impacte de la descoberta d'un novel·lista del potencial creatiu de Manuel de Pedrolo, en una època de la penúria dels inicis dels anys cinquanta, el va fer arriscar-se a proclamar amb una gosadia i contundència poc habituals la fe cega en el paper principal d'aquest autor, de producció novel·lística encara inèdita, recordem-ho, en el futur immediat de la novel·la catalana:

"Perquè vull córrer tots els riscos --ni que sigui fent una mica de trampa-- i suprimir totes les xarxes protectores de salts mortals, per a fer una afirmació prèvia que compromet tot el meu problemàtic prestigi de crític, per proclamar de bell antuvi que Manuel de Pedrolo, novel·lista català inèdit, és la revelació d'aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i que, probablement, haurà d'ésser considerat com (sic) el novel·lista més important que s'hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller. [...] Sí, suprimim totes les precaucions oratòries, correm tots els riscos: Manuel de Pedrolo és el novel·lista català més considerable d'aquest segle."

L'entusiasme inicial no decaurà en els anys següents; però, en canvi, a mesura que va poder conèixer amb més extensió l'aportació pedroliana, Tasis hi detecta d'immediat un dels trets essencials de la seua narrativa (novel·la, nouvelle i conte): la tenaç recerca dels més diversos models, amb una aposta decidida per les tècniques més innovadores.

[...] En novel·la (i nouvelle i conte), a més a més del seguiment continuat dels nostres autors destaca la freqüent presència dels autors de referència estrangers (cal recordar que Tasis havia après francès i una base d'anglès a les Escoles Cristianes, on estudià fins als catorze anys; idiomes el coneixement dels quals ell va refermar després, de manera que podia seguir els escriptors francesos i anglesos en la seua llengua original) en una llista amplíssima hegemonitzada pels procedents de la literatura francesa i anglesa, com, per esmentar-ne alguns de significatius: André Gide, François Mauriac, John Steinbeck, William Faulkner, John dos Passos, Erskine Caldwell, André Maurois, Virginia Woolf, Roger Martin du Gard, Jules Romain, Georges Duhamel, Aldous Huxley, John Glasworthy, Herbert G. Wells, Albert Camus, Katherine Mansfield, Edgar A. Poe, Charles Dickens, James Joyce, David H. Lawrence, Gilbert K. Chesterton, Henry Miller, Fiodor M. Dostoievski, Gustave Flaubert, Alberto Moravia, Stefan Zweig, Thomas Mann, Vicki Baum,... que poden donar un tast de l'enorme diversitat lectora de Tasis, en què, és clar, no podia faltar la referència als clàssics de la novel·la policíaca en sentit genèric, com ara "els mestres" Dashiell Hammett, James S. (sic) Cain, James Hadley Chase...

En poesia, podem recordar alguns noms com els de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Carles Riba, Josep Gimeno Navarro, Josep M. López-Picó, entre d'altres, així com també ressenyes d'antologies (com ara Antologia de la poesia reusenca, 1957) i de traduccions al català.

En teatre els estudis sobre autors com Josep M. de Sagarra, Lluís Elies, Joan Baptista Xuriguera, Alfred Badia... I en assaig, sobretot, l'atenció entusiasta per Joan Fuster, una de les seues més decidides i apassionades apostes de futur, com acabem de veure en el cas de Pedrolo en la novel·la, objecte d'un il·lusionat i rendit seguiment que fa arribar, en la "situació" que li dedicà, a la categòrica conclusió que "avui Joan Fuster és el primer intel·lectual de llengua catalana".

Les línies mestres de la concepció novel·lística de referència

• L'aposta per la novel·la ciutadana
• Reivindicació de la novel·la realista i psicològica
• La debilitat pel roman-fleuve
• El distanciament del programa del Realisme Compromès
• La reivindicació de la novel·la popular

SIMBOR Roig, Vicent. "Rafael Tasis: el crític que estimava la novel·la" en Llengua i Literatura, n.º 18, any 2007. Pp. 233-255