En 183, el cèlebre i polèmic article "Can the subaltern speak?" ("Pot parlar la persona subalterna?") (1993), Spivak critica els SSG (són les sigles angleses per Grup d'Estudis Subalterns) i tots aquells col·lectius acadèmics que pretenen parlar en nom dels i de les subalternes. Sosté que la subalternitat no pot parlar perquè sempre ocupa el lloc del significant; és a dir, sempre hi ha algú que s'apropia de la seva veu. En aquest article, el més llegit d'Spivak i un dels que han promogut més lectures, crítiques i interpretacions en els cercles acadèmics postcolonials dels últims temps, també qüestiona els SSG perquè no tenen en compte la sexuació de la subalternitat, atès que d'aquesta manera converteixen les dones en la subalternitat dels subalterns.
El gener de 2006, Gayatri Chakravorti Spivak participà en un seminari al Museu d'Art Contemporani de Barcelona sobre "Feminisme i deconstrucció", en el qual deixà clar que, tot i que la subalternitat és una posició que pot aparèixer en diferents contextos i sota diferents formes, ella no és una subalterna ni en el seu país, l'Índia, on representa les classes privilegiades, ni en el país on treballa, els Estats Units, on pertany a la comunitat acadèmica de més alt nivell (Asensi 2006). És obvi que no és legítim comparar la marginalitat de moltes dones del mal anomenat "Tercer Món" amb la de la lluita teòrica d'algunes intel·lectuals del "Primer Món". No obstant això, encara que diferents i incommesurables, totes són subjectes subalterns femenins que comparteixen trets no hegemònics i els cal fer-se sentir, les unes per sobreviure vitalment, les altres per sobreviure culturalment.
Tombes d'herois antics, 1812
Caspar David Friedrich (1774-1840)
La poeta i traductora Maria-Mercè Marçal va escriure sovint sobre els seus trets no hegemònics, el que ella va anomenar la "triple rebel·lió", tres fets donats que assumia parafrasejant l'oració dels antics jueus en què agraïen a Jahvè ésser mascles, lliures i del poble elegit. A
Cau de llunes (1977), el seu primer llibre de poemes afirma: "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida." Amb el temps ella mateixa va explicar que, de les tres circumstàncies, dues van pesar més: la condició de dona i la llengua. Nosaltres voldríem afegir-n'hi una altre: la traducció.
A "Meditacions sobre la fúria", com en molts altres escrits, Marçal reivindica la necessitat de construir una genealogia pròpiament definida, atès que la genealogia de la cultura universal és masculina i només hi consten alguns noms de dones i "sempre d'una en una, sense aparent relació entre unes i altres i sempre en el nom del Pare" (2004: 139). Marçal anima les escriptores a buscar desesperadament mares i germanes literàries. En aquesta comunicació volem cercar mares i germanes traductores, dones que al llarg del segle XX han traduït al català, per plaer o per encàrrec, autores i autors majoritàriament universals i que, a més, han parlat sobre el procés de la traducció. La seva tria particular d'originals, els textos introductoris a les seves versions i els comentaris que han rebut mostren que tenim al davant una història de la traducció en femení, la qual, però, en bona part ha estat invisibilitzada fins ara.
Com ja van asseverar amb rotunditat els pares de la deconstrucció, parlar i escriure no és mai un acte neutre. Evidentment triar els textos per traduir, tampoc. La selecció de textos que es traslladen en una època i en un país està estretament lligada, entre altres qüestions històriques, socials i polítiques, al vincle que uneix l'autora i la traductora. Es tracta de vincles emocionals que demanen estudiar el territori contingent en el qual la traductora es mou i examinar, com apunta Antoine Berman (1995), "l'horitzó" que embolcalla el producte traductològic. Dins d'aquest mosaic de relacions n'hi ha de molt variades i dissemblants: des d'admiració, complicitat i afinitat, fins a militància, solidaritat o sonoritat, per dir-ho en paraules de Marçal.
L'arbre de la llibertat, 1798
James Gillray (1756-1815)
[...] A partir dels anys seixanta i setanta, en moments de represa de consciència ideològica i literària, el grau de militància per la llengua i per la cultura pròpies empeny algunes traductores a girar obres universals a la nostra llengua, a més de les qüestions econòmiques i la passió que puguin sentir vers aquests noms i textos. Carme Serrallonga (1909-1997), amb més d'una cinquantena de títols i autors alemanys, anglesos i italians, i Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), amb més d'una trentena de francesos, italians i anglesos, en són les grans precursores.
Serrallonga explicava que havia començat a aprendre la llengua germànica per poder conèixer a fons l'obra de Brecht, a qui reverenciava i de qui és considerada la gran introductora a Catalunya, a més d'altres autors germànics, com Döblin, Dürrenmatt, Goethe, Handke i Mozart, anglesos com Forster i Jane Bowles (qui també la fascinava), i italians com Bassani, Pirandello i Scola. Als vuitanta-quatre anys, Serrallonga es posà a estudiar rus pel plaer de poder llegir Txékhov i sembla que, abans de morir, traslladava poemes d'una altre rusa universal que estimava i admirava, Anna Akhmàtova. A més del compromís amb la llengua i el país, per a Serrallonga foren centrals i alhora indestriables els profunds vincles que nuà amb Akhmàtova, Bowles, Brecht, Döblin i tants d'altres, vincles que, en bona part, es converteixen en pautes de treball i fonaments de vida. En aquest sentit, en una entrevista amb Lourdes Mañé i María Dolores Herrera, la traductora sosté (1985: 172-173): "A mí m'és impossible de traduir Büchner, Brecht, Dürrenmatt, Jean Genet, amb una idea preconcebuda de 'ho faré així'. M'haig de crear un estat d'esperit, i he de rectificar contínuament, i he de refer, fins que poc a poc sembla que el mateix autor et vagi indicant el camí."
Més endavant, en els anys vuitanta i noranta, quan s'entra en una etapa de relativa normalització lingüística i literària, i quan la nostra nòmina d'autors traduïts al català comença a fer goig, sorgeixen una altre mena de tries traductològiques, producte de consciències col·lectives i afinitats ideològiques entre autoria i traductores. Algunes professionals, com Montserrat Abelló (1918), Maria Àngels Anglada (1930-1999), Helena Valentí (1940-1990), Marta Pessarrodona (1941), Maria Antònia Oliver (1946) i Maria-Mercè Marçal (1952-1998), que sovint compaginen l'ofici d'escriure amb el de traduir, advoquen per introduir nous textos i signatures.
La Plume, 1896
Alfons Mucha (1860-1939)[...] Segurament Maria Antònia Oliver és una de les traductores catalanes que han especulat amb més perspicàcia sobre el procés traductor. En referència a la seva versió de
Moby Dick (1984), Oliver explica la situació de corda fluixa en què es troba la traductora que s'acara al trasllat d'un text originari:
Oliver ens proposa dansar entre la "transcripció literal" i la "versió lliure", viure en un espai de frontera que respecti l'autor i les dues llengües, malgrat les múltiples travetes (lèxiques, sintàctiques, de registre, etc.) que poden aparèixer, com a ella mateixa reconeix que li va passar amb el text de Melville: "Moby Dick ha estat una navegació apassionant però plena d'esculls, en la qual més d'una vegada he estat a punt de perdre el nord i la paciència, cosa que no m'ha passat gràcies, justament, als farers que m'han orientat." (1985: 24)
[...] En l'article sobre les traduccions de Capmany, Oliver introdueix una altra vella metàfora de la història de la traducció occidental, la traïció, i apunta (1992: 261): "Traduir és trair. I fins que no assumeixes que les traduccions que fas són una traïció a l'obra original, no podras traduir tranquil·la i, a més, no gaudiràs fent-ho sinó que hi patiràs, i treballar patint és una de les millors fòrmules per fer-ho malament."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada