Encara
que poc se'n parli avui dia, diversos volums sobre la problemàtica de la
traducció van veure la llum a primera meitat del segle XX per mirar
de donar resposta als nombrosos interrogants i dilemes que venia
suscitant aquest ofici des de bell antuvi. A l'assaig Translation and Translations, per exemple, deia el llatinista britànic John Percival Postgate en relació amb el traductor ideal:
Linguistic knowledge and literary capacity are essential for every kind of translation; but insight is just as indispensable. Some would construe 'insight' and 'sympathy' with the author, or they would add 'sympathy' thereto. If this sympathy means the appreciation which insight and study have produced, we may agree. But many who use the word intend something more emotional, such as admiration, love or esteem. Aversion, to be sure, is likely to mar a translator's work. But so, though more subtly, will partiality, as may be seen from a study of 'sympathetic' translations. Translating, we must add, is an exercise of the intellect; and sentiment has no place in its performance.
Lastly, translators should have diligence and conscientiousness in the highest degree. They should shrink from no labour that may improve their work. An infinite capacity for taking pains must be their substitute for genius.
No
va ser fins als anys cinquanta, un cop finalitzada la Segona Guerra
Mundial, que els primers "traductòlegs" en van agafar el relleu tot
convertint les reflexions de l'ofici en ciència, una mena de filosofia
sobre qüestions punyents com el text, la parla, l'estilística, la
fidelitat a l'original o la visibilitat del traductor, entre moltes
d'altres.
POSTGATE, J. P.: Translation and Translations, 1922. p. 102 [versió íntegra en línia].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada