Albert Jané a cavall fort

Avui recuperem els fragments d'una magnífica entrevista amb l'escriptor, lingüista i traductor Albert Jané i Riera realitzada per l'Alba Girons per a la revista Quaderns de l'any 2010. Val a dir que, des de fa un temps, l'Alba és professora d'Estudis Catalans a la Universitat de Georgetown.

Albert Jané (n. 1930) va començar a treballar a Cavall Fort l’any 1963 i des de llavors no ha parat de traduir. Gràcies a ell, petits i grans han pogut llegir les aventures dels Barrufets, Sergi Grapes, Estefi, Aquil·les Taló i molts altres personatges en català. Jané també ha dut a terme nombroses adaptacions de contes i rondalles populars, i algunes traduccions de guions cinematogràfics. És l’autor d’un diccionari de sinònims, coautor de la gramàtica Signe, i ha escrit nombrosos articles de reflexió gramatical i lingüística... L’extensió de la seva obra és fabulosa i el rigor i la perseverança han marcat la seva trajectòria professional. Ha traduït còmics, contes i rondalles del francès, l’italià, l’anglès, l’espanyol o l’occità, i algunes de les seves adaptacions de rondalles han estat traduïdes a d’altres llengües. Actualment, jubilat, és membre de l’IEC, i continua traduint i col·laborant a Cavall Fort i a diverses editorials.

 

A traduir, vau començar a Cavall Fort.
Vam comprar uns còmics a Bèlgica, de la casa Dupuis, la revista Spirou publicava un còmic molt bo. No hi havia ni el Tintín, ni l’Astèrix, però sí el Trencapins, els Castors, el Luky Luke, el Gil Pupil·la... Eren dels millors que es feien aleshores a Europa. Es van comprar, i és clar, s’havien de traduir. Va començar Joaquim Carbó. El primer episodi del Trencapins el va traduir ell i es va reservar la Patrulla dels Castors. En va traduir, ben bé, deu o dotze episodis, i jo els altres. M’anava més bé fer-ho jo mateix, al mateix temps actuava de corrector i era el responsable lingüístic de Cavall Fort.

A Cavall Fort, heu fet de traductor i també, durant 18 anys, de director. S’ha parlat de la polèmica entre traduir o apostar per la producció catalana. Vau optar per publicar molt còmic traduït. Per què?
En puc parlar molt d’això. Els primers setze números de Cavall Fort es buscava un còmic acceptable. Aquí hi havia dibuixants però potser no hi havia guionistes. Així i tot es va publicar alguna coseta. En el primer número hi va haver la gran troballa de Madorell que va crear el Jep i el Fidel, i altres personatges. Llavors es va descobrir la revista Spirou, amb uns personatges que podien encaixar a Cavall Fort. Vam començar amb Jan i Trencapins i els Castors. Els Castors anaven molt bé perquè eren una patrulla d’escoltes, en un moment en què aquí l’escoltisme coneixia una certa florida i molts dels nostres lectors eren escoltes, minyons de muntanya o llobatons. Ara bé, es va pensar que calia incrementar la producció pròpia i en Carbó i en Madorell de seguida s’hi van posar. La novel·la d’en Carbó, La casa sota la sorra, que s’havia presentat a un premi literari i no l’havia guanyat, es va publicar i va agradar molt. En Carbó en va fer un guió i va proposar a en Madorell de fer-ne els dibuixos. Va començar a sortir ja fa quaranta anys, l’any 1967, i va tenir una continuïtat. Durant quaranta anys van tenir-hi cabuda aquestes històries i moltes d’altres. Hi va haver, per exemple, un dibuixant molt innovador, Jordi Bulbena, que va fer adaptacions del Tirant lo Blanc, La rosa i l’anell... A Cavall Fort s’ha publicat molt material propi. Ara bé, haver pogut donar a conèixer aquest excel·lent material gràfic de fora ha estat important. A més l’hem anostrat, i em sembla que en podem estar contents. O sigui que no es pot dir que no hàgim fet còmic propi.

A part de traduccions, heu fet moltes adaptacions. On és la frontera entre l’adaptació i la traducció?
Vaig començar a fer-ne a Cavall Fort. Els textos narratius que demanàvem als escriptors, a Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i molts d’altres, normalment eren molt llargs, i quan s’hi posava la il·lustració quedava tot comprimit. Necessitàvem una narració curta, però que fos una narració de debò: on es plantegés un problema, es desenvolupés i es resolgués, com trobem en el material popular. Em vaig decidir a buscar-ne, ho treia de l’anglès, el francès, l’italià, el castellà o potser també del mateix català, però ho reescrivia. Les narracions populars que trobem en llibres didàctics o llibres de lectures, qui sap d’on s’han tret i què s’ha escrit. No hi ha un original al qual adaptar-se. Per tant, és una adaptació totalment lliure, és una reescriptura perquè no hi ha una autoria concreta. Potser sí que de Les granotes que demanaven rei n’existeix una versió de Lafontaine en vers, però és igual: vaig reescriure-la completament lliure. D’algunes narracions populars, d’aquestes tan conegudes, n’hi ha cinquanta o seixanta versions, o més. Els mateixos Grimm van recollir les narracions de viva veu i van transcriure-les, però moltes surten de llocs diferents. Així doncs, es pot actuar amb tota llibertat.

Apart de còmics, heu traduït per a la televisió i el cinema. Quines diferències hi heu observat?
Vaig començar traduint pel·lícules. A Cavall Fort vam tenir la idea de fer pel·lícules. Ens vam associar amb Drac Màgic i Rialles i vam començar una campanya de cinema en català per a nois i noies. La primera es deia La Ventafocs, de l’any 1977. Per a la televisió només vaig traduir Els Barrufets, que em van encarregar a mi perquè els havia traduït a Cavall Fort. Els vaig traduir de l’anglès. Els Barrufets en català tenien noms perifràstics (el Barrufet de les Ulleres, el Barrufet Distret...), mentre en anglès eren sintètics, noms de dues síl·labes, la qual cosa va comportar algunes dificultats que vaig mirar d’anar salvant. A La Ventafocs vaig partir d’uns diàlegs en castellà. En qualsevol cas, a l’hora de traduir pel·lícules, sempre cal tenir en compte la imatge, per més que sempre he traduït sense imatge. Això sí, assistia al doblatge per control·lar [sic] la dicció dels personatges. A vegades el diàleg original no corresponia a la imatge, era massa curt o massa llarg i s’havia d’adaptar.

A vegades pot ser difícil despendre’s de l’original.
S’ha d’anar alerta amb la literalitat. El meu estimat amic, Jordi Jané (no és parent meu, però som molt amics) m’ho va retreure una vegada, amb tota la raó. Es tractava d’una situació en què un bomber entra en una casa i diu: «oloro un bon cafè». Vaig traduir literalment de l’anglès: «I smell good coffee». Un bomber no diria això, sinó «Quina olor de cafè més bona». Cal abstreure’s del text original i imaginarse’l en la situació concreta. És un perill al qual estem tots exposats. Ara, una cosa és que un hi caigui un dia, i l’altra és que hi caigui contínuament, com passa a vegades en moltes novel·les. Un exemple molt clar d’això és a La Cua de Palla, que serviria per a fer moltes tesis de traducció perquè hi ha moltes mostres de subjecció a l’original. Un altre exemple: una traducció literal que surt contínuament és el «Quin és el teu nom?» en lloc de «Com et dius?».

Aquestes interferències penetren gaire en la llengua?
Segurament. El llibre de Josep Maria Espinàs sobre la seva filla, El meu nom és Olga, s’hauria de titular Em dic Olga. De petits, el primer diàleg que teníem els nens era: «Com et dius, maco?». És la influència de l’original. Hi ha d’haver la capacitat o, si més no, la voluntat de fer-ne abstracció i d’imaginar-se com ho diríem espontàniament. Si se’ns acut una solució incorrecta, cal buscar-ne una altra sense sotmetre’s inicialment a l’original. Els possessius, per exemple, són molt més habituals en anglès que no pas en català.

Traduint s’aprèn molt de la llengua d’arribada. Aquest exercici us ha permès aprofundir en el català?
I tant! S’aprèn a conèixer els recursos propis. De vegades, una traducció, sobretot de còmic o d’una pel·lícula, té uns certs condicionants: ha de respondre a una imatge. El que diu un personatge, se li ha de fer dir en català, i ha de correspondre a la cara que fa, al gest... No es poden fer gaires trampes. Al còmic també hi ha molts jocs de paraules, de vegades de difícil traducció. El resultat ha de ser creïble. Cal imaginar-se què diria un mateix espontàniament en aquella situació. Després ja es mirarà si el que diria espontàniament és correcte o no. Això duu a explorar els recursos de la llengua. Es pateix bastant en qüestions d’interjeccions, de renecs i, en general, en el llenguatge informal. Aquí hi ha una certa mancança de recursos vius. El francès, per exemple, té repertori doble: usa molt el llenguatge tabú, però hi ha un paral·lel de recursos lingüístics que són aprofitats per aquest tipus de literatura. Hi ha una censura implícita: una revista com ara Spirou, catòlica, adreçada als infants, als anys quaranta i cinquanta no podien dir el que deia la gent pel carrer.

A propòsit del model de llengua, en el còmic es troba sovint aquest llenguatge oral que és una mica delicat, sobretot en el cas del català.
És molt delicat. Cal procurar conèixer els recursos de la llengua i servir-se’n. Fer una cosa d’acord amb unes normes i que faci l’efecte que és espontània, fresca i normal, que pugui dir qualsevol. Si s’aconsegueix o no, depèn dels casos, però en principi la base és aquesta. Es tracta de construir una frase genuïna en la seva estructura. El francès té molts participis passats que no s’han de traduir per participis passats, s’ha de reformular la frase. Buscar o trobar una estructura genuïna ja és un punt de partida essencial. Després, el lèxic pot variar més. A l’hora de traduir, enfront la tendència «estrangeritzadora», a Cavall Fort sembla que s’ha tendit a «anostrar» el text. Depèn del context. No és igual traduir el Sergi Grapes, en què surten uns gendarmes, que traduir el Trencapins, que se situa a l’edat mitjana en un país indeterminat. El context social, l’entorn i la psicologia dels personatges en aquest cas permetia una traducció més anostrada. Sempre que hem pogut, hem procurat fer-ho així. Fins i tot em vaig divertir batejant els noms de lloc, que eren reals, amb els pobles dels meus pares, sortien el Clot del Tofau, Vallhonesta, i ningú no se’n va adonar. Calia posar-ne un o altre, no té sentit mantenir els estrangers. Però a vegades cal vigilar, perquè un s’hi pot agafar els dits. El cas potser més clar és el de l’Estefi, traduït de l’italià. Suposo que transcorre a Milà, tot i que el nom no surt mai. Aquella nena de dotze o tretze anys, que va a escola, que té amics i amigues, que va de colònies, a esquiar, o a la platja, pot ser perfectament d’aquí. No surt mai Barcelona, però és com si ho fos. Un dia, però, em vaig trobar una història intraduïble: les referències italianes eren tan clares que no es podia traslladar. A més, també hi havia referències temporals (són historietes publicades fa vint-i-cinc anys), amb referències de l’actualitat i, és clar, els nens d’ara no recorden el que va passar fa vint-i-cinc anys. En recordo una altra d’interessant. L’Estefi i aquell amic seu que és un set-ciències, l’Eduard, fan rodolins i un és de futbol. En el text original el joc es produeix entre l’Inter i el Milan, i jo vaig empescar-me’l entre el Barça i l’Espanyol. Un diu «garça o rossinyol» i el nen respon «rossinyol»... «doncs guanya l’Espanyol! Si haguessis dit “garça” guanyava el Barça». Això és possible perquè aquí hi ha dos equips de futbol, com hi són a Milà.

Suposo que us n’heu trobat als Barrufets o a Jan i Trencapins, històries que, tot i que es publicaven per capítols, formaven part d’un àlbum. Algun joc de paraules us ha resultat intraduïble?
Algun sí, és clar. Aleshores s’opta per una solució neutra. Ara bé, en un principi sembla difícil, però en el meu cas no hi planyo el temps, i sovint acabo trobant-hi la solució. Em passava a vegades amb les traduccions del Gil Pupil·la, unes històries amb guions esplèndids i uns jocs de paraules divertidíssims. En general, esforçant-s’hi, pensant-hi una mica, es pot trobar un equivalent acceptable i a vegades francament divertit.

Com treballeu? Sou gaire metòdic?
No, no, treballo de manera molt desigual. En principi treballo al despatx, on tinc tot el que necessito: els diccionaris, una màquina d’escriure electrònica... M’és igual treballar el dia de Nadal que qualsevol altre dia.

Quins diccionaris feu servir?
A vegades una paraula se sap què vol dir, i fins i tot es té l’equivalència en català, però no acaba de convèncer. Amb els diccionaris faig una mena de ronda: agafo, per exemple, un diccionari francès-català, després francès-castellà, si convé agafo un català-castellà, o un diccionari de sinònims (en tinc un de molt bo: el meu!). Hi ha dues menes de dificultats: de comprensió, i d’expressió. Sovint, mirant diccionaris d’una manera una mica intuïtiva es troba una solució convincent.

Quan traduïu sagues (alguns Tintins, per exemple), us deveu haver de documentar
sobre les traduccions anteriors?
Del Tintín vaig traduir-ne tres o quatre episodis, al final, quan Joaquim Ventalló ja no treballava. Evidentment, vaig respectar els noms anteriors. Ja fa temps que faig una llista amb els noms de tots els personatges que he traduït, perquè després tornen a sortir, i cal saber quin nom tenen. A vegades m’ha passat que he traduït el nom d’un personatge de dues maneres diferents, cal anar en compte. Una altra cosa més delicada és el tractament. Quan es tradueix i s’opta per un tractament cal procurar mantenir-lo, per no cometre incongruències.

Suposo que alguns recursos són més o menys convencionals.
Una cosa molt curiosa, a les pel·lícules traduïdes de l’anglès, tant al català com al castellà, quan troben una tribu índia o una tribu de salvatges i diuen: «Parles el meu idioma?». No es pot dir: «Parles anglès?». Aquest recurs és sistemàtic. També surt molt sovint la frase «pren-t’ho amb calma». En anglès és «take it easy». Els traductors, que van per feina, opten sistemàticament per «pren-t’ho amb calma». Jo no ho faig així. És un recurs últim, però sovint surt més a compte «no pateixis», «no t’hi amoïnis»... Els recursos estereotipats són útils però primer cal veure si hi ha alguna altra solució més adequada.

I la qüestió de les onomatopeies?
Actualment disposem d’un diccionari d’onomatopeies. Manuel Riera i Margarida Sanjaume van fer un treball de recolecció important, i van tenir molt en compte Cavall Fort i una part significativa de la narrativa catalana. Jo n’he improvisades o n’he adaptades moltes, però tenir aquest diccionari és força útil. 

Hi ha també la qüestió dels noms propis. Per a molta gent, Gaston Lagaffe, per exemple, és Sergi Grapes, o l’Estefi, o els Barrufets... Com us ho feu per pensar-los?
Hi ha dos noms a Cavall Fort que no són meus, que me’ls van imposar al consell de redacció: el Sergi Grapes i el Gil Pupil·la. No són gaire adequats perquè, encara que el Grapes és un grapes, i el Gil Pupil·la és un detectiu amb molta vista, en el moment de fer-los servir en el diàleg no queden prou bé, hi trobo dificultats. En general, els penso en funció de moltes coses: de les possiblitats dialèctiques, dels jocs de paraules... Abans no em decideixo per un nom, m’hi penso una mica, tenint en compte que aquell nom sortirà de moltes maneres. Una altra cosa és fins a quin punt es catalanitzen. A vegades he optat per noms una mica neutres, com ara Joanot, que no es desdiuen del context, que són noms francesos però que en una elocució catalana no trenquen l’eufonia de la frase. El Sargantana, per exemple, en francès era Libellule, però libèl·lula, amb ela geminada, ja n’hi havia una a Pupil·la, i per això em vaig decidir per Sargantana. Un altre es deia Crouton, l’inspector Crostó, que lliga perfectament.

Què és el que us agrada més de traduir?
Hi ha el goig del resultat obtingut, naturalment. Però també hi ha el goig de posar en pràctica els coneixements i les idees que un té del llenguatge. A vegades, en escriure una cosa pròpia, s’ha d’escriure pensant en l’estructura narrativa. En canvi, en traduir l’estructura ja ve donada i tota la capacitat, tot el que un fa, és més sobre el llenguatge, la manera de posar unes paraules... Com que sempre he actuat amb molta llibertat, ha estat un goig. Amb moments de dificultat, naturalment. El Gil Pupil·la, per exemple, m’ha agradat molt de traduir-lo, com també algunes sortides del Sargantana fent jocs de paraules o l’Avi Quim. A l’Avi Quim hi havia un personatge, l’arponer Sebastià, que tenia un defecte de pronunciació que li donava comicitat: la essa la feia palatal. En lloc de dir assassin deia aixaixin. Convertia la «ss» en un so de «ix». Això no es pot mantenir en català, perquè hi ha un coneixement vacil·lant de l’ortografia. Em vaig haver d’inventar un recurs lingüístic en què es veiés que és una manera de parlar d’ell però sense crear confusió. Vaig fer una cosa molt diferent: totes les frases comencen sempre amb un «que» que no té valor gramatical, és introductori, i això el caracteritzava: «que tinc molta gana», «que estic cansat».

Heu parlat de llibertat, però les traduccions normalment sorgeixen d’encàrrecs. Considereu que heu tingut prou llibertat com a traductor?
No fa gaire vaig tenir un disgust, un parell d’anys enrere, quan vaig traduir per a Norma; no els va acabar d’agradar i, sense dir-me res, m’ho van canviar. No vaig protestar per no buscar complicacions, però evidentment no penso traduir res més per a l’editorial. No m’agrada que em facin canvis, abans m’hi penso molt i m’ho haurien pogut comentar, si més no. A Casals, per exemple, que són molt exigents i tenen un criteri propi, a vegades dialoguem. Sempre hi ha aquesta negociació. A Cavall Fort mateix, quan n’era el director, no m’ho supervisava ningú, però ara sí. La Mercè Canela, la directora actual, és una escriptora, té el seu criteri, i de vegades ho comentem o ho modifiquem. Ella s’ho mira molt detingudament, fa les seves funcions amb tot el rigor, tal com ha de ser. En principi, un autor, com un traductor, ha d’estar sotmès a una direcció editorial. Una cosa són les actuacions destraleres i l’altra és que es puguin formular objeccions i es discuteixin.

Continueu traduint perquè us agrada?
Per tot plegat. Continuo vinculat a Cavall Fort i la Mercè em continua confiant diverses traduccions, com també en faig per a l’editorial Casals. No serà inadequat que digui que tinc una jubilació una mica magra i aquests diners em van molt bé! No em puc permetre el luxe de no fer res.

GIRONS, Alba. "Barrufa que barrufaràs. Entrevista a Albert Jané" [article íntegre], en Quaderns, 17, 2010, pp. 259-269.