Els viatges de Gulliver (Barcelona, 1913)


L
a celebritat més estesa de Jonathan Swift, la que podríem nomenar mundial, és la basada en el seu GULLIVER, el primer viatge del qual traduïm a continuació. Emperò, paral·lelamente ad aquella, i limitada al clos de l'Anglaterra (i més encara de l'Irlanda, sa illa nadiua, de la qual fou ardent defensor, menys potser per amor que per quimera als polítics de Londres) gaudeix una altra celebritat íntima (si cal dir-ho així), nostrada, que diríem a Catalunya, tant típica i tant intensa, que auriola amb els prestigis de lo tradicional la popular figura del genial degà de Sant Patrici de Dublin. I és que tant com l'obra literària, i segurament d'una manera més directa i eficaç, influí l'obra política de Swift sobre la societat britànica, que rebia amb aviditat els memorables pamphlets pertocant totes les qüestions que l'agitaven, escrits incesantment pel nostre autor. Si afeigim ad això que l'excentricitat, sovint monstruosa, del seu caràcter, enagrit per les contrarietats i el despit, ha deixat entre ·ls seus compatriotes tot un llegendari anecdòtic d'episodis i frases, se comprèn que la seva fama, voleiant pel món sota un aspecte, estigui per un altre fixada a lo més pregon de l'ànima del seu poble.

Els Viatges de Gulliver han captivat en tots temps l'atenció de les gents de les més oposades condicions i edats. La sàtira formidable que s'hi enclou ·ls costums guvernamentals i parlamentaris interessa als politics tant com als pensadors, que ·y veuen, a més, ridiculitzades amb punyent ironia les passions i les febleses de l'home: el mateix iliterat troba, en els pintorescos incidents que s'hi succeeixen, un motiu de gojós esbargiment, mentre que llur caient meravellós fa somniar els romàntics i encisa ·ls infants. Aquelles fantàstiques terres de Lil·liput i Brobdingnag, poblades d'omes respectivament diminuts i gegantins, constitueixen una creació de tant forta originalitat, que ha sigut incorporada definitivament al patrimoni comú de les idees universals. L'adjectiu "lil·lipucià", denotant per extensió una extremada petitesa, pertany a totes les llengües cultes per semblant d'altres, tals com "olimpià", "estentori", "utòpic", "pantagruèlic", "quixotesc", etc., que són determinants de qualitats atribuïdes a éssers o llocs imaginaris, fruit de les més altes concepcions de l'esperit humà.

Fou l'any 1726 que ·l llibre de Swift aparegué en plena Anglaterra, somoguda i dividida per violents lluites d'opinió que afectaven la seva propria existència social, causant l'efecte d'un tro que esclatés sobre multituts passejant-se al sol. L'estupor de la gent en veure-s en presència d'un home que gosava caricaturitzar tot, absolutament tot allò que fins aleshores s'havia tingut per intangible, no és per a dita. Cap grandesa resistia l'examen de Swift: creences i religions, estats i monarques, costums i estaments socials, institucions i sistemes científics, etc., eren posats en evidència i despiadadament assenyalades llurs imperfeccions. Les preocupacions, elevades convencionalment a la categoria de virtuts individuals i col·lectives (tals l'orgull nacional, l'amor de glòria, l'ambició política), eren presentades com a defectes ridículs. La crítica restà sobtadament muda: "Cap norma de judici -diu el doctor Johnson- era aplicable a un llibre escrit amb el més palès menyspreu del verisme i de la regularitat."


L'èxit editorial correspongué a l'emoció despertada; tant que ·l preu de la primera edició s'apujà, no obstant haver estat reimpresa dugues vegades (comptant-sen així tres eixides), abans d'acabada d'estampar la segona corretgida, que sortí a llum tot seguit al comencement de l'any de 1727. No tothom, perxò, volia veure en el llibre l'intenció satírica que l'informa, sinó que ·l vulgus se ·l prengué tot bonament com una verídica relació de viatges, i esdevingué ·l cas d'un marí qui assegurava haver conegut personalment el capità Gulliver, de qui, segons ell, havia canviat l'impressor només que ·l lloc de residència. Un vell gentleman, a qui ·l doctor Arbuthnot prestà ·l llibre, se n'anà tot dret cap al seu mapa-mundi a cercar-hi Lil·liput!

Bé és cert que no ·y ha hagut mai un escriptor que hagi aconseguit una major versemblança narrant fets impossibles. En les estades del protagonista en els diferents països on el porta l'imaginació de l'autor, una vegada establerta la proporció dels més insignificants detalls, corprenent-nos i empenyent-nos irressistiblement envers una il·lusió propera de la genuïna credulitat de les persones d'esperit poc cultivat.

Molts han comparat Swift amb Rabelais i fins ne diu Voltaire que és un Rabelais perfeccionat. L'extraordinària invenció dels arguments d'ambdós escriptors podran devegades semblar-se, així com l'enginyositat dels procediments que, del rector de Meudon, imita amb freqüencia el degà de Sant Patrici. Però quina diferència més gran no ·y ha entre ·ls bons gegants rabelesians, representatius de la religió bàquica, de la fecunditat de la natura, de la bondat, de la vera ciència, de l'humanisme, de la Vida, i els personatges de Swift, carregats de totes les tares i anormalitats del gènere humà, abominables representants del revers de les coses, de les qualitats negatives, de la malvestat i del pessimisme! Menys encara se semblen en l'estil, car l'expressió de Rabelais, sempre galant, suculent, traspuant; sempre verdejant, sempre floreixent, sempre fruitosa; plena d'humors, plena de flors, plena de fruits, plena de totes delitances, així com diu ell mateix de certa peça de l'indumentària de Gargantúa, contrasta amb la manera de dir de Swift, fredament lògica, seca i seriosa, sens ornaments ni vivacitat ni entusiasme ni passió: estil de cirurgià que no vol plaure ni divertir, sinó curar; que, prenent cada objecte en detall, el descompon metòdicament, donant a les coses més extravagants un aire del tot natural, amb un raonament sempre fonamentat, com el d'un teorema de geometria. El gegant Pantagruel de Rabelais tant aviat té tot un exèrcit a l'ombra de la seva llenga treta com s'asseu a taula amb la gent d'aquell exèrcit, sense per això esbotzar el sostre de la casa on s'apleguen ni escampar la fam entorn d'ell malgrat les qualitats fabuloses de viures que engoleix. Swift, al contrari, no està subjecte a semblants distraccions pertocant les mesures: sa fantasia, que va sempre proveïda de compas i d'escaire, ens dirà, en sa pruïja de precisió, les mides matemàtiques dels gegants de Brobdingnag i les dels lil·lipucians; les de llurs vestits, de les cases i dels utensilis, dels jardins i del bestiar; el pes just dels aliments quotidians; i així successivament.

En una paraula:si l'bra de Rabelais, veritable Biblia de la Renaixença, ens encomana l'amor a l'humanitat i el goig de viure, la de Swift ens predisposa, envers el nostre proïsme, a una extremada desconfiança, possible engenradora de la misantropia.

DETZANY, Lluís [pseudònim de Lluis Faraudo i de Saint Germain]. Pròleg a la traducció catalana Viatges de Gulliver a diverses nacions del món, primera part, també de la seva autoria. Biblioteca Popular de l'Avenç, Barcelona, 1913.

* Nota: Facsímil de la 1.ª edició, Biblioteca de Traductors.

Cap comentari: