Josep Carner i la traducció catalana al segle XX

Les traduccions tenen un pes decisiu en la nòmina de textos literaris publicats en català durant el segle XX, tant per la seva quantitat com per la influència que han tingut a l'hora de posar en circulació uns determinats models de llengua i d'estil. El noucentisme es va servir de la traducció com un dels principals vehicles per fixar el seu model de català literari; alguns dels escriptors noucentistes més notables --entre els quals destaca, sobretot, Josep Carner-- es van dedicar profusament a la traducció, i l'empremta dels seus criteris lingüístics, estilístics i traductològics ha influït en la traducció catalana al llarg de tot aquest segle.


[...] En l'àmbit literari, l'activitat traductora va adquirir des de molt aviat un paper primordial com a instrument per dur a terme els objectius que l'empresa s'havia imposat. La voluntat d'aproximar-se a la cultura universal per mitjà de les traduccions ja havia estat present en les generacions immediatament anteriors, però en el cas dels noucentistes no solament es va intensificar, sinó que s'hi va afegir, i potser amb més protagonisme i tot, una estratègia nova i clarament definida: la de contribuir, amb les versions al català de textos universals, a la fixació d'un model de llengua literària moderna a partir de la codificació gramatical de Pompeu Fabra.

Aquest plantejament "estratègic" de les traduccions va fer que un dels líders més significats del moviment, Josep Carner, es dediqués profusament a aquesta activitat compaginant-la amb la seva obra de creació com a poeta i prosista. Carner, juntament amb Carles Riba i Josep Maria de Sagarra, ocupa el lloc d'honor en la nombrosa nòmina d'escriptors traductors amb què compten les lletres catalanes del segle XX. No és cap fet excepcional que, en una cultura minoritària i sobretot en una època de fixació i renovació de la llengua, els millors escriptors dediquin una part important de la seva energia creativa a l'operació de traduir, i el consegüent privilegi de poder esgrimir més traduccions "de luxe" que altres literatures més consolidades deu ser compartit per la majoria de cultures de característiques semblants a la nostra. Però tots els luxes comporten les seves servituds, i això és el que m'agradaria tractar, ni que sigui molt per sobre, en aquesta intervenció.

És certament un luxe que escriptors tant notables com els que acabo de citar hagin traslladat al català Dickens, Mark Twain, Lewis Carroll, Poe, Homer, Dante o Shakespeare, però els articles de luxe no son sempre, necessàriament, els més funcionals. O, dit d'una manera més conforme amb els corrents actuals de traductologia, l'excel·lència del producte no garanteix automàticament la validesa del procés ni la seva adequació a l'original del qual prové, i no és sinó confrontant la traducció amb l'original que es pot verificar fins a quin punt s'ha aconseguit un grau d'equivalència satisfactori.


L'operació de traduir comporta, entre d'altres servituds, una tensió constant entre la sensibilitat estilística del traductor i la de l'autor traduït. La tensió s'accentua, evidentment, quan aquell qui tradueix és un escriptor amb una obra i un estil consolidats i profundament personals, i augmenten les possibilitats que el producte final es resolgui en benefici del traductor i en detriment de la traducció. Aquest és molt sovint, des del meu punt de vista, el cas de Josep Carner.


Carner és sens dubte un dels millors estilistes que ha donat la llengua catalana, i el seu domini dels recursos de la llengua es pot qualificar d'extraordinari sense cap reserva. Però el seu estil, pel que fa a la selecció lingüística, és profundament idiosincràtic: Carner demostra una tendència a combinar arcaismes, gal·licismes, cultismes, formes dialectals i neologismes de collita pròpia que, si desemboca en resultats feliços, és perquè va acompanyada d'una gran habilitat per explotar el recursos sintàctics, rítmics i locucionals del català. Una habilitat que, salvant distàncies de tota mena, potser es podria comparar a la que, al segle XVIII, posseïa Samuel Johnson per armonitzar una insòlita abundància de llatinismes lèxics amb els mecanismes rítmics i sintàctics més genuïns de la llengua anglesa.

No cal llegir gaires traduccions de Carner per descobrir el protagonisme que hi tenen aquestes marques estilístiques pròpies, encara que estiguin en conflicte amb la consecució d'un efecte equivalent al de l'original. L'equivalència d'estil, en les traduccions carnerianes, no sembla pas que depengui d'una anàlisi textual més o menys aprofundida, sinó únicament del grau de coincidència que hi pugui haver entre l'estil del traductor i el perfil estilístic dels textos que trasllada al català. Per avalar aquesta afirmació poden servir dues versions carnerianes on penso que, pel que fa a les coincidències d'estil, els resultats contrasten significativament: em refereixo a les traduccions dels Pickwick Papers i d'Alice en Wonderland."

Text íntegre, en versió PDF: SELLENT ARÚS, Joan (Universitat Autònoma de Barcelona). "La traducció catalana al segle XX: alguns títols representatius". Quaderns. Revista de traducció, n.º 2, 1998 (pp. 23-32).