Temps de plorar

© gumet

Tempo de chorar

Hei de chorar sin bágoas duro pranto
polas pombas de luz aferrolladas,
polo esprito vencido baixo a noite
da libertá prostituída.
As espadas penduran silandeiras
coma unha chuvia fría diante os ollos
e teño que chorar na sombra fuxidía
diste pútrido vento
que arromba a lealtá e pon cadeas
no corazón dos homes xenerosos.

Pois que somete os ollos me deixaron
para chorar por iles longos ríos,
hei navegar periplos, descubertas
por tempos que han de vir cheos de escumas,
por onde o día nasce,
alí onde xermola o mundo novo.
Pois que o que chora vive, iremos indo;
indo, chorando, andando,
salvaxe voz que ha de trocarse en ira,
en coitelo de berros i alboradas
para rubir ao cumio dos aldraxes.

E pois que cada tempo ten o seu tempo,
iste é o tempo de chorar.

FERREIRO, Celso Emílio. "Tempor de Chorar",
en Longa noite de pedra.

____________________________________________

Temps de plorar

Haig de plorar sense llàgrimes dur plor
per les palomes de llum rovellades,
per l'esperit vençut sota la nit
de la llibertat prostituida.
Les espases pengen silencioses
com una pluja freda davant els ulls
i haig de plorar a l'ombra fugaç
d'aquest pútrid vent
que arramba la lealtat i posa cadenes
al cor dels homes generosos.

Perquè només els ulls em deixaren
per a plorar per ells llargs rius,
haig de navegar periples, descobertes
per temps que han d'arribar plens d'escumes,
per on el dia neix,
allà on germina el món nou.
Perquè qui plora viu, anirem fent;
fent, plorant, caminant,
salvatge veu que ha de tornar-se ira,
ganivet de crits i albadas
per a enfilar-se al cim dels ultratges.

I perquè cada temps té el seu temps,
aquest és temps de plorar.