L'odissea de Feliu Formosa

Feliu Formosa és home de lletres amb teatre, amb molt de teatre. Al llarg de la seva guardonada trajectòria professional ha traduït poesia, novel·la i teatre de l'alemany al català i a l'espanyol, donant veu a autors de la talla de Thomas Bernhard, Bertolt Brecht, Henrik Ibsen, Friedrich Schiller, Arthur Schnitzler, Anton Txékhov, Goethe, Georg Trakl, Thomas Mann, Herman Hesse, Franz Kafka, Heinrich von Kleist, Peter Weiss i Lessing, entre molts d'altres. En un article aparegut enguany al número 19 de la revista Quaderns parla així de la seva aventura germànica:

Un dels aspectes amb els quals em sento implicat i que ha presidit el meu treball ha estat el de la traducció de textos literaris alemanys al català. El món cultural germànic ha estat objecte de la predilecció de molts dels nostres intel·lectuals i artistes, escriptors i poetes, des de Joan Maragall, traductor de Goethe, passant per Carles Riba, que tradueix Hölderlin i Rilke, fins a Joan Vinyoli, traductor de Rilke i Nietzsche. He esmentat tres personalitats molt rellevants dins la nostra literatura. Podria afegir-hi sens dubte molts més noms, pertanyents a èpoques posteriors i a l'actualitat. Ens trobem davant una tradició traductora d'una gran importància, de la qual modestament he volgut sentir-me continuador.

El meu primer contacte amb la cultura alemanya es va produir gràcies a una persona a la qual vull dedicar un primer record i un agraït homenatge. Es tracta del professor Felix Theodor Schnitzler, primer lector d'alemany de la Universitat barcelonina a mitjans dels anys 50 i primer director del que en aquell moment es va anomenar Deutsches Kulturinstitut, després Goethe Institut. Amb el professor Schnitzler em va unir una gran amistat, i conservo una breu antologia de l'obra poètica de Georg Trakl, editada per Insel Verlag, que ell em va regalar. Va ser el primer llibre alemany que vaig posseir. Gràcies al professor Schnitzler, vaig poder residir durant quinze mesos a Heidelberg, on vaig fer de professor substitut al Dolmetscher Institut d'aquella ciutat entre l'any 1959 i el 1960.

Parlo d'una època marcada per la censura franquista, per l'opressió i l'intent d'ofegar qualsevol manifestació literària catalana. Malgrat tot, la nostra literatura havia iniciat una lenta recuperació després que la prohibició total d'expressar-se en català s'afluixés en acabar la Segona Guerra Mundial. [...] Cal dir, però, que la lectura de textos alemanys, majoritàriament en traducció castellana, feia algun temps que m'ocupava. I entre les moltes activitats culturals organitzades dins les aules universitàries, em sembla significativa la lectura dramatitzada d'una de les peces didàctiques de Bertolt Brecht, Die Ausnahme und die Regel, que vaig traduir i dirigir l'any 1958. El meu interès pel teatre alemany, entre Lessing i Büchner, venia d'enrere. I el meu contacte amb Brecht, el vaig establir per mitjà de traduccions publicades per editorials argentines.

[...] Posteriorment, he traduït textos de Brecht per a altres espectacles, com també un parell d'antologies de la poesia brechtiana i alguns dels seus textos teòrics, abans d'encarregar-me de la coordinació del seu teatre complet en quatre volums i amb onze traductors entre els anys 1998 i 2005.

Amb el professor Artur Quintana, que ha residit molts anys a Speyer i que ha exercit una tasca importantíssima com a traductor de textos alemanys, vam col·laborar en la realització d'una antologia de poesia alemanya que vam titular A la paret escrit amb guix (Auf der Mauer steht mit Kreide), poesia alemanya de combat, que conté poemes de vint-i-sis poetes, des de Herman Hesse fins a Hans Magnus Enzensberger, passant per Trakl, Brecht, Becher, Huchel, Celan, Bachmann, Hermlin, Eich i d'altres. D'aquest treball és important remarcar-ne dos fets: d'una banda es donaven a conèixer una sèrie de poetes que mai no havien estat traduïts al català, i d'altra banda era el primer volum de traduccions de poesia al català que contenia l'original alemany al costat de les traduccions des de la fi de la Guerra Civil.

Aquestes actvitats van coincidir amb la pràctica de la traducció a l'espanyol de diversos textos per a editorials de Barcelona. Per no estendre'm excessivament, citaré alguns dels autors traduïts entre el 1965 i el 1980: Peter Weiss, Böll, Roth, Musil, Kleist, Hölderlin, Havemann, Kafka, Rilke, Martin Walser, Handke i altres.

[...] Aproximadament a partir del 1972, vaig anar concentrant-me en la traducció de textos teatrals en català, principalment per encàrrec de companyies. [...] Un dels treballs més estimulants d'aquesta etapa va ser per a mi la traducció de diversos textos del cabaretista Karl Valentin, que va comportar la necessitat d'incorporar al català la peculiaritat del llenguatge del còmic muniquès, ple de jocs de paraules i de girs populars que calia adaptar i fer creïbles en la llengua d'arribada.

[...] A l'Institut del Teatre de Barcelona, hi he treballat des de l'any 1975 fins al 2000; vaig alternar, doncs, el meu treball docent amb la traducció i la interpretació teatral. [...] La meva última experiència amb el teatre brechtià va ser la traducció a l'espanyol de l'òpera Mahagonny per al Teatro Español de Madrid. Per desgràcia, la Fundació Kurt Weill va interrompre les representacions perquè va considerar que no respectava el caràcter operístic de l'obra, una decisió que em va semblar discutible i que va comportar a més la suspensió d'un espectacle que, entre l'orquestra, el cor i els protagonistes, reunia més de setanta persones en un magnífic escenari.

[...] Després de sobreviure als anys foscos de la dictadura franquista, durant els últims anys ha augmentat considerablement la producció cultural i literària catalana. [...] La nòmina de novel·listes, poetes i dramaturgs és abundant, i la difusió fora de les nostres fronteres, i molt especialment a Alemanya, resulta força satisfactòria i esperançadora. Aquest fet innegable contrasta amb la precària situació de la llengua pel que fa a l'ús social. El país, la seva llengua i la seva cultura viuen en aquests moments una situació de lluita per la supervivència que molt sovint topa amb la incomprensió, la ignorància, l'agressivitat i les mesures constants per a minimitzar-la que provenen de la resta de l'Estat. Durant l'època franquista existia una lluita global contra un règim dictatorial, una lluita ben diferent de la situació actual. No existia, o potser no notàvem, l'existència de l'actual animadversió contra Catalunya i el seu desig i la seva necessitat d'afirmar-se com a nació. En aquest sentit, l'Institut d'Estudis Catalans, la nostra acadèmia de ciències i humanitats, ha fet una declaració de la que cito un breu fragment: "la comunitat de llengua i cultura catalanes constituex, amb tota evidència, una nació que mereix un reconeixement igualitari en el marc dels estats respectius en què s'inscriu, i tambe en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides". I més avall afegeix: "Ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de ser la nació dels altres".

FORMOSA, Feliu. "La meva experiència com a traductor de textos literaris alemanys" [versió íntegra], en Quaderns 19, 2012, pp. 367-371.
 

Las transfusiones de Dryden

En siglos pasados, rara era la traducción que no iba acompañada de un prólogo a modo de justificación. Costumbres de otros tiempos. Como otras, ésta se fue perdiendo, y con ella también la visibilidad del traductor, que en nuestros días parece recuperarse tímidamente para adoptar otras formas, nuevas costumbres.

En el prólogo a Fables, Ancient and Modern (1700), John Dryden justificaba así su trabajo:

Cuando una palabra caída en desuso merece ser recuperada por su sonido y su significado, siento esa razonable veneración por la antigüedad, por restaurar lo antiguo. [...] Las palabras no son fronteras, que de tan sacras devienen inamovibles; las costumbres cambian, incluso las leyes se revocan cuando ya no tienen razón de ser. Pero, por otra parte, las ideas que representan pierden su belleza original cuando surgen palabras nuevas para definirlas; y no sólo su belleza, sino también su esencia, porque entonces dejan de comprenderse como es el caso. Reconozco que algo debe de perderse en toda transfusión, es decir, en toda traducción; aunque se conserva el sentido, que también se perdería (o al menos se vería mermado) si el resultado apenas fuera inteligible. ¡Cuán pocos hay capaces de leer a Chaucer comprendiendo sus palabras a la perfección! Y que, al leerlo de manera imperfecta, lo hacen con menor provecho y placer nulo.

Se trata de un elocuente fragmento que el traductor emplea tanto para expresar sus inquietudes léxicas como para reconocer la imperfección de un oficio necesario. Cuando manifiesta que "algo debe de perderse en toda transfusión [...] aunque se conserva el sentido", evoca un acto vital. Quizá hoy en día la metáfora de la traducción como transfusión resulte extraña, e incluso un tanto jocosa según se mire; pero no olvidemos que en aquel entonces, allá por el siglo XVII, era algo relativamente innovador y controvertido, y digo relativamente porque durante años se venía hablando ya de fenómenos como la alquimia o la transfusión del espíritu al cuerpo. 

En su célebre libro The Translator's Invisibility: A History of Translation (2008), Lawrence Venuti menciona lo mucho que Dryden bebió de sir John Denham, quien ya había hablado de transfusión espiritual en su prólogo a La destrucción de Troya (1656): "La poesía es de espíritu tan sutil que, al verterla de una lengua a otra, se evapora por completo; y si no se le infunde un nuevo espíritu en la transfusión, no queda de ella más que un Caput mortuum". Pero también plantea que Denham, a su vez, pudo utilizar la dicotomía cuerpo/alma de D'Ablancourt (1640) y adaptarla al ejemplo alquímico de Stapylton (1634), para el que "el saber destilado de una lengua no puede transfundirse a otra sin que se pierdan sus alcoholes".

No le rebatiremos aquí al ilustre Venuti sus brillantes teorías, ni mucho menos, pero tal vez sí podamos barajar la posibilidad (por remota que sea) de que el contexto histórico en que se sitúa a estos traductores haya influido de algún modo en su elección metafórica. 

El británico doctor William Harvey descubrió la circulación mayor de la sangre en 1628, y desde entonces la transfusión entre animales pasó a ser una práctica habitual realizada de manera rudimentaria. Por otra parte, las primeras transfusiones sanguíneas a humanos documentadas datan de 1667, año en que tanto el francés Jean-Baptiste Denis como los británicos Richard Lower y Edmund King administraron sangre animal a personas. Sin embargo, el fallecimiento de dos pacientes transfundidos por Denis desató una gran polémica y a raíz de ello Francia prohibió, en 1670, una práctica que no retomaría hasta transcurridos ciento cincuenta años.

Tal vez para su metáfora Dryden tomara simplemente como referencia a Denham y las transfusiones de espíritu, o tal vez hubiera tenido también en cuenta los recientes progresos en materia de transfusión sanguínea y la controversia que generaron en la sociedad de su tiempo. En esto último sólo hay lugar a la especulación. Lo cierto es que, cada vez que John Dryden habla de transfusión en sus escritos traductológicos, el lector moderno no puede por menos de pensar en la complejidad de la operación sanguínea y los posibles riesgos que conlleva. Porque, en este sentido, se identifica plenamente con la traducción.

Adenda

Sirva como dato curioso la amistad entre John Dryden y Samuel Pepys. Estos dos fervientes devotos de Chaucer se conocieron en la década de 1650, cuando estudiaban en la Universidad de Cambridge, y unos diez años más tarde coincidieron como miembros de la Royal Society. Al parecer se profesaban una gran admiración, según consta en la correspondencia mantenida en 1699: en una carta, Pepys animaba a Dryden a producir su propia versión de algunas de las obras de Chaucer, gesto ante el que el poeta de Northamptonshire recogería el guante y acabaría publicando una traducción en su libro de fábulas del 1700.

De la misma manera que Pepys estaba al corriente de los trabajos de Dryden, podría ser que Dryden fuera partícipe de las vivencias e inquietudes que Pepys dejó plasmadas en sus "Diarios". Tal vez supiera que el miércoles, 14 de noviembre de 1666, la época en que ambos formaban parte de la Royal Society, su amigo Samuel había recogido en una entrada el primer testimonio escrito sobre la transfusión sanguínea entre animales (de perro a perro), que concluye así: "[...] El experimento de transfusión sanguínea, que en el pasado había acaparado buena parte de la atención de la Royal Society, se retomó en los últimos años." 

Referencias

DRYDEN, John. Fables, Ancient and Modern. Londres: J. Tonson, 1700. [Versión digital del prólogo en ELIOT, Charles William (ed.). Prefaces and Prologues to Famous Books. Nueva York: P. F. Collier & son, 1938.]
LABORDA GIL, Xavier. "Lingüística y ciencia del s. XVII, en el Diario de Samuel Pepys" [versión íntegra], en Sintagma, 17, 2005.
PEPYS, Samuel. The Diary of Samuel Pepys (1660-1669). [Versión digital.]
PEPYS, Samuel. The Letters of Samuel Pepys, 1656-1703. [Versión electrónica parcial.]
VENUTI, Lawrence. The Translator's Invisibility: A History of Translation (2.ª ed.). Londres/Nueva York: Routledge, 2008, pp. 40-41.

Language

"Language", un texto de Stephen Fry con tipografía cinética de Matthew Rogers.