Al ple de la repressió cultural i la censura instituïdes per Primo de Rivera, i preveient les conseqüències que els articles publicats en un diari republicanista i adversari de LaVeu haurien pogut tenir sobre les seves expectatives en la carrera consular, Josep Carner es decantava decididament per la traducció.
[...] Es pot concloure que les tres traduccions de Dickens per a la Biblioteca "A tot vent" (Edicions Proa) vénen a constituir una tercera etapa, decisiva, en la trajectòria del Carner traductor. Les del primer temps (1901-1903 i 1908-1910) no havien pogut comptar ni amb la maduresa de l'escriptor ni amb la seguretat que a final dels anys vint podia donar-li una llengua ja ben fixada, codificada en les formes ortogràfiques i gramaticals. (En aquest sentit, és ben significatiu que els dubtes que el 1930 va confiar a Bofill, i per mitjà de Bofill a Pompeu Fabra, fossin dubtes lèxics: el Diccionari General encara trigaria un parell d'anys a aparèixer.) Al seu torn, les traduccions per a l'Editorial Catalana (1918-1921, i de fet fins al 1927) van ser experiments estilístics molt vinculats amb la reforma lingüística: tot beneficiant-se'n, n'exploraven les possibilitats i els límits. Estaven a més sotmeses a les urgències editorials d'una empresa que ell mateix dirigia i que en aquells moments constituïa la seva principal font d'ingressos. És sabut que hi va publicar moltíssimes obres, traduïdes al dictat; d'altres, enllestides o a mig fer (Robinson Crusoe, Alícia, La rosa i l'anell, Els caràcters), de moment van restar inèdites. La mitjana entre 1918 i 1921 és de prop de 900 pàgines publicades cada any. El temps que podia dedicar a cadascuna i el marge posterior per revisar-les abans de la publicació eren molt limitats: molt més que els que se li devien oferir al vicecònsol en la tranquil·litat de Le Havre, encara que el volum de la feina feta en els tres anys que van del desembre de 1928 a l'octubre de 1931 fos també molt considerable.
Els personatges de Charles Dickens en un gravat del segle XIX.
Aquesta dedicació a Dickens va ser la més important de les que el van ocupar com a traductor en la maduresa, després de l'experiència de l'Editorial Catalana. L'existència mateixa de la Biblioteca "A tot vent" ajuda a explicar-la. La primera traducció seva per la Biblioteca Literària que s'havia anunciat a La Veu de Catalunya (2-I-1918) no és pas la que hi va aparèixer poc després (Una cançó nadalenca), sinó Les grans esperances de Pip. Que l'anunci no es fes realitat té diverses explicacions plausibles: Great Expectations era una novel·la massa extensa per una col·lecció que tot just començava a fer els primers passos; no era la més apropiada si la col·lecció aspirava a fornir la biblioteca familiar dels lectors de La Veu, i presentava un Dickens complex i exigent, no pas el Dickens més amable i popular, alhora fantàstic i humorístic, d'A Christmas Carol. L'obra que en preferia Carner, "la meva tan estimada Great Expectations" -així l'anomenava en una carta a Bofill (15-X-1931)-, va trobar la seva oportunitat deu anys després, tan bon punt es va posar en marxa "A tot vent". En molts aspectes, la col·lecció revela una major confiança en la solidesa de la institució literària, i pressuposa un nombre més gran de lectors en català. Dedicada exclusivament a la novel·la, en fa una presentació sobria i moderna (monocolor, amb relligat en tela i sense il·lustracions); l'extensió màxima de les obres que s'hi publiquen és molt superior a la de les iniciatives editorials anteriors; i la tria de títols (clàssics moderns i novel·listes contemporanis) delimita un públic adult ben preparat literàriament. Com és sabut, els models reconeguts de la Biblioteca "A tot vent" eren la "Collection Nelson", que publicava "els millors autors francesos i estrangers" de tots els gèneres literaris en traduccions franceses (encara que la casa mare fos anglesa), i la "Collection of American and British Authors" de la casa Tauchnitz (alemanya), que publicava llibres en anglès i va ser la principal introductora de la literatura anglesa al continent. En una col·lecció com "A tot vent" era obligada la presència de Dickens, al costat de Balzac, Tolstoi i Dostoievski. L'any 1929 hi va aparèixer Oliver Twist, traducció de Pau Romeva (número 14 de la col·lecció, en dos volums), i els anys 1931 i 1934 Pickwick Papers i Les grans esperances de Pip, traduccions de Josep Carner (números 34 i 73, en tres i dos volums respectivament). David Copperfield va haver d'esperar a la segona represa de les Edicions Proa, a Barcelona, l'any 1964; la publicació (número 104 de la col·lecció en tres volums) va ser aprofitada per homenatjar Josep Carner en els seus vuitanta anys.
ORTÍN, Marcel. "Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics" [
article íntegre anotat].
Quaderns, número 7, 2002.
