Carles Capdevila, traductor de narrativa

Coberta de Guerra i pau, Edicions 62.
Traducció de Carles Capdevila.

Vet aquí una faceta de l'activitat de Carles Capdevila i Recasens (1879-1937), home de lletres i pinzell, que sovint resta injustament oblidada: la de traductor de narrativa.

Capdevila va traduir El talismà, de Walter Scott, a la Biblioteca Literària de l'Editorial Catalana (1922); Guerra i pau, de Tolstoi, que apareguè serialitzada a La Publicitat i després es publicà en format de llibre (1928); Gil Blas de Santillana, d'Alain René Lesage, una novel·la picaresca del segle XVIII francès que seguí el mateix mètode que Guerra i pau; i tres obres que veren la llum a la "Biblioteca Univers", dirigida per Carles Soldevila: El grill de la llar, de Dickens (1932); L'Espanya de Carles III, El meu sojorn a Madrid, Saragossa, València i Barcelona, de Casanova de Seingalt (1934); i L'escarabat d'or, de Poe (1935).

La traducció de la novel·la de Scott en la col·lecció que dirigí Josep Carner entre 1918 i 1921 bé podria haver-se inspirat en la predilecció d'aquest per peces de ficció narratives que pogueren ser llegides pel jovent, com a part de l'educació de la seva sensibilitat, i pel gènere del romance, terme que en anglès designa aquelles narracions en què la passió i el sentiment, adobats tot sovint d'elements no estrictament realistes, amaren l'acció (Ortín, 1996: 115). De fet, hi hagué en l'època victoriana una clara contraposició entre el romance i la novel·la pròpiament dita; tot i que no sempre és fàcil destriar-los, el romance deixa més marge a la imaginació i estableix, per tant, una relació més complexa amb la realitat. El mateix Carner es va sentir atret per Walter Scott i "va començar a traduir el Quintin Durvard, però el va haver d'abandonar perquè, a diferència de les novel·les "inferiors" de Walter Scott, depassava les tarifes i el tamany regular dels volums de l'Editorial Catalana" (Ortín, 1996: 115). La dada curiosa d'aquesta traducció de Capdevila és que, segons que s'afirma a la pàgina de crèdits, fou "premiada en el Concurs de Traduccions de l'Editorial Catalana, S. A."

La traducció d'una novel·la com Guerra i pau, tan unànimement aclamada i encara no traduïda al català als anys 20 del segle passat, no requereix gaire explicació: es tracta d'un clàssic universal que calia incorporar. Des de la perspectiva d'un diari com La Publicitat, a més, de ben segur que la serialització d'una novel·la com aquesta es veia com un valor afegit per als lectors. Capdevila devia traduir la novel·la del francès, com passava tot sovint amb la literatura russa de l'època. Quan a Gil Blas de Santillana, és evident que la seva importància global resta molt lluny del valor indiscutible de Guerra i pau, però devia també recomanar-la la seua condició de clàssic francès, amb l'interès afegit, des d'una perspectiva hispànica, de la inspiració picaresca.

Les altres traduccions esmentades, com ja s'ha dit, tenen com a denominador comú el fet d'haver-se publicat dins la "Biblioteca Univers" de la Llibreria Catalònia, dirigida per Carles Soldevila. La col·lecció va néixer el 1928 i, fins la seva desaparició l'any 1936, s'hi van publicar quaranta-sis títols. Segons que informa Bacardí (2002: 55), la col·lecció pretenia divulgar (de manera ben deliberada, ja que ho anuncia en un text que acompanya algunes de les traduccions) "els noms més insignes de la literatura moderna, és a dir, dels mestres dels segles XVIII i XIX", i volia fer-ho per a un públic ampli i amb la intenció que aquest públic gaudís de la literatura, ja que, segons afirma el mateix Soldevila (Bacardí, 2002: 57), el plaer forma part del "nervi íntim" de la literatura. Bacardí (2002: 57-58) identifica quatre trets compartits pels volums que integren la col·lecció:

- a) "el gust pel tractament lleuger, per l'humor, la ironia i fins i tot l'escepticisme un pél amargant";

- b) "una tendència cap a temàtiques tradicionalment considerades picants", que relaciona, entre s'altres obres, amb la narració de Casanova traduïda per Capdevila;

- c) en la col·lecció predomina la "narrativa, sobretot del segle XIX, de tall més o menys realista i de factura considerada tradicional. la qual, a més, sol plantejar temàtiques i situacions amb força grapa; de manera que, comptat i debatut, fa de molt bon llegir".

En el context delimitat per aquestes línies mestres, la tria d'autors com a Dickens o Poe no necessita molta més justificació: fan de bon llegir, són accesibles per a públics de tota mena, inclòs el juvenil, encenen la guspira de la imaginació... Quant a Dickens, val a dir que es tracta (ni que només sigui per l'extensió limitada que imposa el format de la col·lecció) d'un Dickens menor. Dickens havia estat i estaria present en l'activitat traductora de diversos escriptors-traductors de l'època d'entreguerres. Carner havia traduït, a les darreries de la dècada de 1910, Una cançó nadalenca i Novel·la de vacances, però encara no havien vist la llum els seus dickens més cèlebres, que no es publicarien fins els anys 30, en el millor dels casos. Tampoc no s'havia publicat encara l'Oliver Twist en traducció de Pau Romeva, que veuria la llum el 1929 dins la col·lecció "A tot vent" de Proa. L'altra obra de Dickens que forma part de la col·lecció, traduïda per Jordana, també és una obra menor. Tot plegat, la tria de títols sembla suggerir que l'afany divulgatiu de què fa gala la col·lecció no lliga massa amb un determinat nivell d'ambició literària.

El cas de Poe [...] és diferent i ben singular. L'escarabat d'or, publicada el 1935, inclou, de fet, dos relats: el que és designat pel títol del volum i "El misteri de Marie Rogêt". En la "Biografia d'Edgard [sic] Allan Poe" (anònima) que encapçala el volum s'afirma que "en 'L'escarabat d'or', que és del 1842, hom veu els orígens de la novel·la detectivesca. Ha tingut molts imitadors, però la seva fantasia i la seva lògica rigorosa no han estat fins ara igualades". Precisament "L'escarabat d'or" no és el millor exemple que es podia posar de relat precursor de la novel·la detectivesca. És cert que sol considerar-se Poe l'inventor d'aquest gènere, però ho és en virtut d'haver escrit contes com ara "Els assassinats del carrer Morgue", "El misteri de Marie Rogêt" i "La carta robada", que giren al voltant del personatge de C. Auguste Dupin, primer detectiu modern i pare de Sherlock Holmes. "L'escarabat d'or" cau dins la categoria del conte "analític o de raciocini", per dir-ho amb els termes emprats per Joan Solé (2002: 45), igual que els relats detectivescos; però no és ben bé detectivesc. Sigui com sigui, el comentari dóna llum sobre un dels possibles motius de l'elecció d'aquest relat: l'element d'intriga i misteri. No s'opta aquí per cap dels relats de Poe que destaquen pels elements grotescos i terribles, o fins i tot sobrenaturals, sinó per aquells altres centrats en el raciocini d'un personatge que vol resoldre un enigma. I cal observar, a més, que, a diferència del que s'esdevé amb Dickens, els relats de Poe traduïts sí que pertanyen al bo i el millor de la seva producció narrativa.

Tanmateix, la pregunta que plana per damunt d'aquesta traducció és la següent: per quin motiu es va creure necessari traduir, a mitjan dècada dels 30, dos relats que ja havia traduït Carles Riba gairebé vint anys abans? Ja sabem de la necessitat de retraduir els clàssics; però aquesta mena de retraduccions no eren gens freqüents en l'època d'entreguerres. En un moment en què hi havia tants buits per omplir encara, és normal que es donés prioritat a allò que no havia estat mai traduït; a més, en el cas del Poe traduït per Riba, el prestigi del poeta traductor bé podria fer semblar del tot supèrflua una nova traducció. Fins a tal punt ha dominat aquesta sensació (en el cas de Riba i de molts altres) en les nostres lletres que no ha estat fins a temps molt recents que s'ha començat a retraduir, per al públic actual, les obres traduïdes als anys 20 i 30 per plomas il·lustres. Sobre aquest rerafons, la declaració del text publicitari de la col·lecció segons el qual (Bacardí, 2001: 55) "cada volum [de la 'Biblioteca Univers'] contindrà sencera una obra de primer ordre no incorporada encara al català o bé traduïda deficientment" pot sembla quasi una provocació. Que potser considerava Soldevila, o Capdevila, o tots dos, que la traducció que va fer Riba dels contes de Poe era "deficient"?

MARCO, Josep. "Una aproximació a l'habitus de Carles Capdevila, traductor i home de lletres" [article íntegre anotat], en Quaderns, n.º 17, 2010.